Aquest informe analitza la primera reacció dels diaris de Madrid i Barcelona a l’abdicació reial, tant als editorials com a les columnes d’opinió i tracta de trobar el grau de pluralitat que hi ha en aquests mitjans en un doble eix: el del republicanisme/monarquia i el de l’unionisme/sobiranisme.

Autora:  Sílvia Cabezas d’Alcalà. Professora i col·laboradora docent en els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.

 

Introducció

La Vanguardia, El Periódico, El País, El Mundo, ABC i La Razón van publicar edicions especials durant la tarda-vespre del mateix dia 2 de juny, hores més tard que el president espanyol, Mariano Rajoy s’avancés a la notícia de l’abdicació, confirmada poc després pel propi Rei. A partir d’aquest moment, els fets s’han precipitat: l’11 de juny està previst el debat polític en el Congrés per donar llum verda a la breu llei orgànica que regula la renúncia de Joan Carles I, aprovada el 3 de juny pel Consell de Ministres espanyol. El 17 d’aquest mes s’espera l’aprovació en el Senat i el 18 la proclamació de Felip VI com a nou monarca.

Titulars de portada edicions especials (02.06.2014):

“Una nova era”, La Vanguardia

“El Rei cedeix pas”, El Periódico

El Rey abdica”, El País

El Rey abdica porque es lo mejor para España”, El Mundo

“Juan Carlos I, abdica en Felipe VI”, ABC

Gracias, Don Juan Carlos. Felipe VI, el futuro es suyo”, La Razón

Titulars de portada l’endemà de l’anunci de l’abdicació del monarca (03.06.2014):

“L’hora de Felip VI”, La Vanguardia

“El Rey abdica para impulsar las reformas que pide el país”, El País

“Segona Transició”, El Periódico

“Felip sisè. Consulta #SíSí”, El Punt-Avui

“Felip VI, entre el procés català i el clam republicà”, Ara

Felipe VI afronta el relevo en plena crisis institucional”, El Mundo

“El Rey abdica: Mi única ambición: el progreso en libertad de todos los españoles”, ABC

“El reto de un Rey”, La Razón


Esquema tècnic

En el present informe s’ha procedit a una anàlisi comparativa d’articles editorials (8 unitats) i d’opinió publicada  (65 unitats), en data 3 de juny (l’endemà de saber la notícia), entre diferents diaris escrits, tant d’àmbit estatal com d’àmbit català. Les capçaleres seleccionades són: La Vanguardia, El Periódico, Ara, El Punt Avui, El País, El Mundo, ABC i La Razón. Els resultats obtinguts permeten fer visibles les unanimitats i/o discrepàncies discursives existents a la premsa, en funció de l’encreuament de l’eix “monarquia/república” amb la variable “identitat nacional”. L’objectiu d’aquest petit estudi és poder concloure si hi ha consens, o bé, pluralitat d’opinions sobre la figura de Joan Carles i d’altres qüestions col·laterals, com ara: el paper de la monarquia, el futur que li espera a Felip VI, el debat republicà i com aquesta notícia condiciona el procés de transició nacional obert a Catalunya.

Anàlisi dels editorials

1. Operació d’Estat

El Periódico (“De Joan Carles I a Felip VI”, 03.06.2014) és la capçalera que introdueix “sense pèls a la llengua” l’expressió “Operació d’Estat” per definir l’estratègia engegada amb l’abdicació del Rei: “El Consell de Ministres aprovarà avui el projecte de llei orgànica que ha de regular la successió de la Corona, un text que té assegurada una ràpida aprovació a les Corts al comptar, d’entrada, amb el plàcet de PP i PSOE. Ens trobem, doncs, davant d’una operació d’Estat en tota regla”. Aquesta tesi és compartida per l’editorial d’El Punt Avui (“El sobirà de Catalunya és el poble”, 03.06.2014): “(…) la Corona ha iniciat una operació de successió amb la màxima diligència per intentar recuperar la credibilitat perduda per la institució, però també, per fer-ho abans que una futura composició parlamentària dificultés la clara majoria monàrquica que conformen ara el PP i el PSOE”.

Tot i que, ambdós partits polítics tenen majoria a les Corts espanyoles, El Periódico els hi recomana que “(…) farien bé d’ampliar els consensos perquè l’adéu de Joan Carles doni pas a una nova era de concòrdia. És a dir, una segona transició”. Es fa necessària una “segona transició” perquè “Espanya superi l’actual crisi econòmica, política i territorial”. En definitiva, s’obre una nova etapa on “l’arquitectura territorial, amb l’eclosió del sobiranisme català en primeríssim primer pla” es converteix en el repte més important per al futur monarca. L’esperança dipositada per El Periódico amb una possible i imminent segona transició, contrasta amb l’escepticisme d’El Punt Avui.

Mentrestant, per al també escèptic Ara (“El difícil rescat de la monarquia espanyola”, 03.06.2014), la successió en Felip VI, amb el suport de populars i socialistes, “(…) suposa ja d’entrada negar el dret dels ciutadans a pronunciar-se sobre la forma d’estat. En aquest punt, el relleu pot esdevenir contraproduent”. Al seu entendre, per renovar la institució urgeix la seva transparència i legitimitat. Cosa que “no serà fàcil”. L’Ara, per tant, deixa entreveure, implícitament, la necessitat d’un possible referèndum a Espanya sobre la qüestió. En resum, l’Ara, a diferència d’altres capçaleres tan allunyades ideològicament entre elles com són El País o ABC, manifesta que l’abdicació del monarca “no pot ser llegida en clau de normalitat institucional (cosa que seria plausible si hagués estat per motius de salut), sinó com el símptoma més evident de la profunda crisi que travessa l’entramat político-jurídic que governa Espanya.

2. En clau catalana: el Procés i el futur monarca

Des del Principat, El Punt Avui no té dubtes sobre el paper clau que ha jugat el procés català en el relleu monàrquic. Només cal copsar el triomf d’ERC –partit independentista i republicà- el 25M per entendre què ha motivat o forçat l’abdicació reial. Està convençut que l’aposta per Felip VI presentat com a “futur àrbitre sòlid” en el conflicte territorial, pretén satisfer la denominada “tercera via” i, així, poder “salvar la unitat de l’Estat espanyol”. Es tractaria de “salvar els mobles”. Per tot plegat, es mostra satisfet per la contundència i fermesa del discurs del president Artur Mas: “un discurs respectuós però inequívoc per traslladar a l’opinió pública que el sobirà que ha de marcar el futur d’aquest país és el poble català”. En relació amb el creixent descrèdit del rei sortint, El Punt Avui recorda als seus lectors que Joan Carles I cada cop es mostrava més hostil amb les reivindicacions nacionals catalanes.

De forma molt semblant es pronuncia l’Ara, el qual té ple convenciment en el fet que “el relleu a la Corona coincideix no per atzar amb el procés de la consulta catalana”. A més, opina que el futur rei té un marge “mínim” de maniobra per trobar una solució. Per això, igual que El Punt Avui, adverteix a determinats grups polítics de no formular “focs d’encenalls” i al conjunt de la ciutadania catalana de no caure en el parany de la “tercera via”: “(…) Convé, doncs, no concebre falses esperances ni perdre el temps en maniobres de distracció”. Aquest rotatiu també “fa pinya” amb el president de la Generalitat i dóna a entendre que a Catalunya l’actual paradigma és un altre. És a dir, els catalans ens trobem en un altre estadi. I que per tant, la discussió entre monarquia i república està superat: “(…) El president Mas va deixar clar ahir que el procés no s’atura. Des de Catalunya, sí que es té clar que és el poble qui ha de decidir el seu futur polític i institucional. La democràcia està per sobre de la continuïtat dinàstica”.

3.El “reset” de la monarquia i la regeneració d’ Espanya, satisfent possibles “terceres vies”

Tant El País (“Un monarca necesario”, 03.06.2014) com La Vanguardia (“Un nou clima de renovació”, 03.06.2014) i l’ ABC (“El Rey, por España”, 03.06.2014), en els seus respectius articles editorials, sostenen  que la decisió d’abdicar ha estat lliure, voluntària i exclusiva del monarca, fruit d’un procés de maduració, malgrat que la notícia ha sorprès a tothom. Segons El País, “ningú l’ha pressionat ni obligat”. No obstant, lamenta que no hagués estat el propi monarca el primer de comunicar la notícia a l’opinió pública, deixant-ho a mans del president del govern, Mariano Rajoy. Ambdues capçaleres, però, coincideixen a assenyalar que el relleu facilitarà la modernització i la renovació del sistema institucional. A més, en l’opinió d’El País, el relleu “es produeix en un entorn de plena normalitat i dins les vies constitucionals”.

Així doncs, per a La Vanguardia, la renúncia del monarca s’interpreta com el començament  d’una “nova etapa política, institucional i social”. En altres paraules, la successió “propicia un nou paradigma: temps de renovació, temps de flexibilitat, temps d’integració”. La Vanguardia, per tant, es mostra esperançada, confiada i convençuda que el relleu (acompanyat del “vigor generacional de qui aviat serà Felip VI”) obrirà la porta a una “reforma intel·ligent de la Constitució del 1978”. I sota aquest paradigma “és legítim i necessari imaginar nous escenaris per a l’encaix de Catalunya a Espanya”. Uns escenaris de pacte, que “de ben segur  trobarien el suport majoritari de la societat catalana en cas de materialitzar-se”. Ara bé, La Vanguardia desmenteix que el relleu del cap de la Corona hagi estat per motius de salut o conseqüència del denominat problema català, si bé “la qüestió de Catalunya ha posat en primer pla la necessitat de profunds canvis polítics a Espanya”. Sobre el Principat, El País no obvia de la seva anàlisi l’“amenaça secessionista”. Creu que “la nació és la verdadera font de legitimitat de la Monarquia”.

Des de La Vanguardia, tampoc es percep l’abdicació com un signe de debilitat ni com a resultat d’una conspiració. I s’emfatitza en la no improvisació d’aquesta decisió. Ans al contrari: “Madurada fa uns mesos, aquesta decisió no podia ser comunicada a la societat espanyola abans dels comicis europeus de maig de 2014”. Es tracta, en definitiva, d’un “bonic cop de timó”, “sense  ressonàncies conspiradores, aquesta vegada”. És més, ens trobem davant d’una “(…) decisió lúcida, enèrgica i valenta, que convida a tot el país, sense excepció, a reflexionar i afrontar el futur amb voluntat reformista, amb flexibilitat i amb obertura de mires. S’acaba el joancarlisme i es referma l’Espanya constitucional”. S’elogia el seu gest, qualificat d’intel·ligent. I, alhora, es considera que el moment escollit és el més adequat.

Com no podia ser d’altra manera, La Vanguardia destaca que el rei “ens deixa un llegat molt valuós”: no només per l’èxit de la  Transició i la seva fermesa contra el cop d’Estat del 23F –més enllà de la concòrdia civil i la integració europea-, sinó també sobretot, per al “llarg període d’estabilitat i prosperitat econòmica”, “malauradament espatllat per la crisi”. En aquest sentit, els gairebé 40 anys de regnat, Joan Carles I ha exercit com a principal ambaixador d’Espanya al món, obrint “innombrables portes i oportunitats a l’economia i empreses espanyoles”. De forma semblant, El País ressalta, com a virtut, la neutralitat del monarca: “Las cualidades demostradas por don Juan Carlos han contribuido decisivamente a la utilidad de la Monarquía porque, sin participar de ninguna de las opciones, ha atendido la labor moderadora y arbitral asignada al Rey por la Constitución”.

Elogis envers la figura del Rei compartits per El Mundo (“Un Rey para emprender las reformas que necesita España”, 03.06.2014). Aquest diari, si bé es sorprèn del moment elegit per l’abdicació, constata que el debat sobre la successió estava damunt de la taula. Fins i tot n’havia defensat en els últims mesos la conveniència del relleu, ja que actualment el príncep Felip (i futur rei) representa “el millor” de la Corona, juntament amb la seva mare. Felip VI esdevindrà “la millor garantia perquè la Monarquia recuperi el nivell de prestigi que ha tingut durant molts anys”. La figura del Príncep és entesa com l’última esperança per recompondre la difícil situació per la qual travessa Espanya: “El país se encuentra en estos momentos en una encrucijada. (…) En este mar con marejada le toca tomar el timón de la nave a Felipe VI. Repetimos que consideramos que está capacitado para virar el rumbo y enfilar el horizonte de la regeneración de la vida política que los españoles están pidiendo a gritos”.

Tanmateix, el seu editorial insinua que el monarca no tenia gaires intencions de plegar, encara que caldria reconèixer el seu gest com l’últim gran servei que ha prestat a “la nació”: “Quienes están cerca de él saben que se había propuesto relanzar la imagen de la Monarquía y estaba empeñado en ello. El Rey había manifestado a sus íntimos que tenía mucha ilusión por acudir al desfile del Día de las Fuerzas Armadas del próximo domingo”. El Mundo més aviat creu que la futura imputació de la Infanta, per part del jutge José Castro, prevista per a les properes setmanes, pot ser un dels motius que amaga la decisió “inesperada”, presa pel Rei.  D’altres circumstàncies que explicarien el relleu, segons aquest rotatiu, són les següents: en primer lloc, la caiguda dels nivells de popularitat de la monarquia, conjuntament, amb la resta d’institucions de l’Estat. En segon lloc, la corrupció. En tercer lloc, un poder judicial sota sospita per les ingerències polítiques. En quart lloc, la llarga i profunda crisi econòmica. En cinquè lloc, els resultats dels comicis europeus que debiliten el bipartidisme (amb l’oposició socialista sense cap) i reforcen  “plantejaments utòpics”, com ara el fenomen Podem: “los partidos mayoritarios –y soportes básicos de la Corona- han sufrido una sangría de votos sin precedentes a costa del crecimiento de formaciones radicales, de izquierda e independentistas, que desde luego no cuentan con la Monarquía en el modelo de Estado que propugnan”. I, en darrer lloc, “añadir el desafío soberanista lanzado por la Generalitat de Cataluña, al que se va sumando también el País Vasco”.

4. Pro-monàrquics: la Corona com a garantia d’ unitat i estabilitat.

La premsa tradicionalment pro-monàrquica, ABC (“El Rey, por España”, 03.06.2014) rendeix homenatge a la figura de Joan Carles I. Manifesta obertament la seva adhesió a la monarquia parlamentaria, concebuda com el millor sistema de govern, que ha possibilitat des de l’any 1978 un període de pau i prosperitat mai viscut abans a Espanya.

ABC i La Razón reconeixen que alguns dels errors recents comesos per Joan Carles I li han passat factura i per això ha decidit cedir el testimoni en el seu fill, amb un doble objectiu: revitalitzar la Corona (Felipe encarna l’Espanya “democràtica”, “moderna” i “preparada”) i garantir “la unitat i la continuïtat de l’Estat”.

ABC fa una defensa a ultrança d’allò que representa la Corona per a l’estabilitat de l’Estat: “La Corona ha sido la garantía indiscutible de la estabilidad de nuestro país. Ha asegurado una jefatura del estado por encima de patriotismos y alternancias y ha dado a los españoles esa referencia que todo ciudadano precisa en momentos de confusión”. Per aquesta raó, al seu entendre, esdevé imprescindible que els partits “nacionals” siguin “lleials” amb Espanya, donant confiança a la Corona i suports necessaris per evitar “oportunistes de tot signe que aprofitin la decisió del Rei per provocar confusió sobre la prefectura de l’Estat. O dit d’una altra manera, l’ABC fa una crida al PP-PSOE perquè tinguin “sentit de la responsabilitat” en un moment històric com aquest. L’actuació legislativa, doncs, “ha de ser ràpida i sense contratemps, envoltada de normalitat” per aconseguir una “successió exemplar”.

Opinadors

Analitzats els articles d’opinió publicats l’endemà que el Monarca anunciés la seva abdicació a favor del seu fill, podem concloure que existeixen quatre grans corrents discursius:

1.“Simple relleu generacional”

El primer d’ells interpreta la notícia en clau de “simple relleu generacional”. És a dir, com a resultat d’un procés de “normalitat reconfortable”, que garanteix l’estabilitat de l’Estat. Això sí, s’obre una nova etapa dins la institució, que potser en les formes introduirà aire fresc, però que en el fons representarà el continuisme. Paral·lelament, s’agraeix la tasca duta a terme per Joan Carles durant els 39 anys del seu regnat (fent-ne un balanç positiu) i es reconeix el seu paper destacat durant la Transició. Així doncs, els elogis envers la seva figura no es fan esperar. Com tampoc s’amaga l’esperança dipositada en el seu successor, el Príncep, de qui s’espera que actuï com a moderador en les tensions territorials.

Moltes d’aquestes consideracions provenen dels “cortesans” i del poder econòmic, el qual manifesta la seva lleialtat i suport incondicional a la monarquia. Mostra d’això són els articles dels ex-caps de la Casa Reial Alberto Aza i Fernando de Almansa, de l’historiador i autor de la biografia “Juan Carlos. El rey de un pueblo”, Paul Preston, d’Isidre Fainé –president del Grup La Caixa-, d’Ignacio Sánchez Galán –president d’Iberdrola- i Javier Godó, Comte de Godó i editor de La Vanguardia. Algunes de les idees clau que expressen aquests sectors econòmics -compartides per certs “opinadors/periodistes” com ara, Alfonso Ussía, Luis del Olmo, Fernando Ónega, José A. Zarzalejos, Soledad Gallego-Díaz, Luis María Ansón, Victoria Prego, Carmen Rigalt, Carlos Herrera, Gabriel Albiac, José María Carrascal, etc.-, es poden resumir en les següents:

· L’abdicació “assegura la continuïtat d’un futur per al seu successor. El qual està més que preparat”. La decisió del monarca ha estat el seu “últim acte de servei al país”.

· El “coratge” del Rei abdicant esdevé “el millor estímul per continuar confiant en el futur de progrés econòmic, cohesió social, convivència i igualtat d’oportunitats per a tothom”.

· El regnat de Joan Carles I ha constituït “el període de pau i de convivència més extens de la història contemporània espanyola”.

· El Monarca “ha estat el millor ambaixador de la marca Espanya”, donant “suport constant al desenvolupament de l’economia espanyola i de les seves empreses”.

· El seu regnat “ha estat un motor de canvi cap a la modernitat i el progrés”.

· El Rei “va liderar una transició modèlica”, amb “una gran intel·ligència política”.

· Felip VI, continuador del llegat de Joan Carles, obrirà “una nova etapa de transformació i renovació en l’àmbit polític, econòmic i institucional, de la qual Espanya en sortirà reforçada”. El futur rei està aïllat de qualsevol corrupció. La seva imatge està neta.

· L’abdicació no pot ser aprofitada per certs sectors (republicans d’esquerres) per atiar una “cerimònia de la confusió” i exigir “un canvi radical del nostre sistema polític”.

2. “Terceres vies, segona Transició”

El segon dels corrents d’opinió, si bé coincideix també a destacar algunes de les aportacions del Monarca sortint, integra els partidaris de les denominades “terceres vies”. Aquests són favorables a un relleu que propiciï alguns canvis (més o menys significatius respecte al marc constitucional vigent), donant pas a una Segona Transició. Tanmateix, dins d’aquest corrent, hi ha veus que declarant-se “no monàrquiques” legitimen la institució perquè consideren que  si tenim “monarquia és a canvi de democràcia”.

L’escriptor Javier Cercas és punyent a l’hora d’afirmar que sense Rei potser no hi hauria hagut democràcia. No es pot ignorar, al seu entendre, que des de la Transició i sota un sistema de democràcia parlamentària, hem viscut els  anys de major llibertat, prosperitat i modernitat de la nostra història. Desmenteix que Joan Carles I tingués res a veure amb la conspiració del cop d’estat del 23F: “(…) La verdad es, como casi siempre, lo evidente: que el Rey paró el golpe (…) y que parándolo, salvó la democracia. Sólo por eso deberíamos estarle agradecidos”. Cercas es mostra crític amb gent de la seva generació que atribueix tots els mals del present polític d’Espanya a la Transició. Potser “nosotros no hemos sido capaces de mejorarla”, sosté. Si bé reconeix que la Transició “fue un apaño, hay que estar loco para no preferir mil veces ese apaño al ominoso conflicto civil (…) a la salida de la dictadura”.

Per la seva banda, i en clau catalana, Lluís Bassets comparteix un discurs semblant al de Cercas. Per a Bassets, durant el regnat de Joan Carles I s’ha consolidat l’etapa més llarga i de més autogovern de tota la història de Catalunya, si bé és real el deteriorament actual de les relacions entre els governs català i espanyol, com també, els intents de recentralització i, fins i tot, d’assimilació. Però, matisa: “(…) la abdicación y la entronización del nuevo rey significan un nuevo comienzo: la oportunidad de que los callejones sin salida se abran y los rompecabezas se resuelvan”. Dit d’una altra manera, la monarquia podria ser la resposta al dilema entre statu quo i la independència catalana. En aquest sentit, Bassets recorda que “en el seno del propio movimiento independentista hay voces e incluso documentos que especulan con la eventualidad de conservar la Corona española como institución compartida con el conjunto de España por parte de una Cataluña independiente”.

Pel que fa a les “terceres vies”, n’hi ha per a tots els gustos. El primer polític català a demanar públicament la dimissió del Rei, va ser el líder del PSC, Pere Navarro (febrer de 2013). Per a Navarro cal abordar urgentment la reforma constitucional i aposta per una Constitució federal, “que respongui a la pluralitat i a la unió en la diversitat de tots els pobles d’Espanya”. Per tant i, segons ell, (…) La reforma federal de la Constitució és la solució per articular un Estat d’estats”.

Ara bé, no totes les conegudes com a “terceres vies” impliquen la defensa del federalisme, sinó simplement una regeneració de les institucions. Fer un reset, és a dir resetejar, tornar a començar i posar el dia la monarquia. Per exemple, Màrius Carol –director de La Vanguardia-, Antonio Franco, José Antonio Sorolla, Ian Gibson, Albert Sáez, Esperanza García, Manel Fuentes, Joan Tapia i Miquel Roca Junyent coincideixen a assenyalar:

Sobre el paper de Felip VI:

· Moderador de la vida espanyola. Refer ponts entre territoris.

· La seva legitimitat se la guanyarà a través dels seus actes.

· Home modern, preparat, tolerant i que sap escoltar. No ha comès cap error destacable en el temps d’espera.

· La III República pot esperar.

· Arquitectura territorial

· Reajustar el contracte social i territorial.

· Només amb la Corona, Espanya continuarà unida i, alhora, diversa.

· Refer els pactes de la convivència: l’abdicació del rei com una oportunitat (no en el sentit de canviar el mandat constitucional) d’intentar un nou clima d’interlocució i, així, afavorir un encaix de Catalunya dins Espanya formant part d’un projecte comú i plural.

Sobre el joancarlisme

· El rei Joan Carles es va “guanyar  molts republicans pel camí”.

· Alguns dels seus errors comesos més recentment no “taquen el seu full de serveis”.

· El seu regnat de 39 anys és sinònim d’estabilitat per Espanya.

· El monarca ha abdicat de manera inesperada, però no imprevista.

· Joan Carles va superar els dubtes de la seva legitimitat gràcies al consens.

Per al veterà periodista Lluís Foix, si bé el Rei va ser nomenat per Franco, Joan Carles I va ser l’instrument per tornar-nos les llibertats perdudes feia generacions, ja que va contribuir a transformar una dictadura en una democràcia. Les causes de la seva abdicació són complexes i van més enllà de la seva decisió personal. Els resultats del 25M van dibuixar un mapa que enterrava definitivament la transició. El triomf d’ERC a Catalunya i l’auge de les esquerres visualitzen un període de certa ingovernabilitat. En aquest escenari obert “(…) S’haurà de modificar totalment o parcial la Constitució, caldrà trobar una sortida per a Catalunya i el corresponent equilibri territorial en la pluralitat i diversitat de les terres hispàniques”. A més, Foix considera que “els errors i escàndols que han esquitxat a la monarquia en els darrers temps han provocat que el seu regnat entrés en un procés irreversible”. Enric Juliana creu que els contractes social i territorial han de ser reajustats i afegeix: “Les eleccions de segon ordre del 2014 no han fet fora el Rei, però han deixat nues les esquerdes del sistema”.

La periodista i directora adjunta de La Vanguardia, M. Dolores García manifesta que “(…) Però perquè aquesta abdicació adquireixi sentit, s’haurien de produir algunes transformacions importants a partir d’ara en altres estaments. (…) És també l’hora d’obrir la Constitució i de forjar un nou acord territorial. Encarar la insatisfacció que ha arrelat en la societat catalana ja no és una concessió a una part, (…) sinó que és una exigència si es vol mantenir l’edifici dempeus. (…) Si la monarquia, segurament la institució política més immobilista que existeix, es mou, com poden mantenir-se enquistades la resta d’institucions? L’abdicació del rei és una condició necessària per a la regeneració democràtica, però, sens dubte, no és suficient”. Opinions més o menys compartides per d’altres opinadors, com ara Enric Company.

Per la seva banda, Antoni Puigverd pensa que “(…) Es resoldrà malament, el temps nou, si el PP, aprofitant la majoria absoluta, lliga de peus i mans el nou rei per tal que res canviï. (…) Si el rei Felip aconsegueix encapçalar l’obertura, el futur, per difícil que sigui, està assegurat. Però si és una joguina tàctica en mans d’un PP de mirada curta, ja ens podem calçar ben calçats”.

3. “Operació d’Estat: canvi cosmètic o reforma profunda?”

El tercer corrent d’opinió, molt més minoritari, es mostra crític amb allò que alguns volen batejar sota el nom de Segona Transició. Els seus membres –entre els quals destaquen l’historiador Josep Fontana i Antoni Gutiérrez-Rubí– acusen el corrent anterior de voler vendre la fal·làcia que “salvant la monarquia salvarem la democràcia”. O vendre’ns la il·lusió que amb el relleu reial, tot canviarà. En aquest sentit, puntualitzen: “canviar-ho tot, perquè res canviï”. Per aquest motiu són partidaris d’obrir un procés constituent i condicionar el regnat de Felip VI en un referèndum. A més a més, afirmen que els partidaris de la monarquia haurien de veure el referèndum com una oportunitat de legitimació de Felip VI.

No dubten que el Príncep estigui preparat, però es pregunten si la societat està preparada per a un altre rei. Altrament, neguen que en realitat es tracti d’una abdicació com a acte voluntari. Ans al contrari, més aviat ens trobaríem davant d’una renúncia forçada, per sorpresa i precipitada. D’aquesta manera, amb la substitució ràpida del rei es pretén evitar l’obertura d’un procés constituent republicà. I d’altres analistes denuncien la “gran operació” que el bipartidisme espanyol ha posat en marxa per cimentar els fonaments de l’Estat.

En paraules de Manuel Cruz, “La abdicación del Rey simboliza, de forma rotunda, solemne, el final de una etapa. Obsesionarse por la normalidad, por dar pruebas de que la maquinaria institucional funciona perfectamente, está bien engrasada sin dar lugar a disfunciones de ningún tipo, es tan comprensible como obligado, pero a todas luces insuficiente”. S’expressa de forma semblant a Cercas (citat anteriorment) en  relació amb els “crítics” de la Transició: “(…) Aquellos a los que tanto se les ha llenado la boca criticando la Transición tienen ahora la oportunidad de oro para enseñar a sus mayores cómo se han de hacer las cosas”.

Per a Jordi Garcia no hi ha dubtes sobre l’operació engegada pels “pares fundadors de la Transició” per fixar l’estabilitat de l’Estat. L’abdicació del Rei com a resposta del propi sistema per protegir-se a ell mateix i garantir-ne la seva continuïtat: “(…) La inteligencia de la operación me parece meridiana. De entrada sirve para desplazar del centro de la vida política dos accidentes graves fraguados en plena crisis: el proceso independentista de Cataluña y informe respuesta latente a la degradación del sistema por parte del 15-M, hoy ya estructurada, pública y con nombre propio, Pablo Iglesias y Podemos (más una abrumadora abstención)”. Garcia conclou que “(…) La abdicación puede ser ese gesto simbólico que evidencie la toma de conciencia del propio sistema sobre sus debilidades. Y la ruta inmediata puede aspirar al blindaje defensivo o puede aspirar a recuperar el respeto por sí mismo. La abdicación puede ser un mea culpa simbólico o sólo un último y peligroso mecanismo de autodefensa”.

Al mateix temps, Joan Subirats fa referència a la “política de danys” per explicar el moment històric que estem assistint. L’afebliment espectacular dels grans partits del sistema, els ha obligat a emprendre de pressa alguns canvis “per així poder seguir mantenint posicions de poder i salvaguardar interessos”. Això sí, “sense modificar res del que era essencial”. La “maquinària”, per tant, s’ha posat en marxa amb molta rapidesa “per assegurar cobertura informativa i aconseguir que l’ interregne sigui com més curt millor per evitar maldecaps sobre legitimitats”. Des del seu punt de vista, “estem davant d’un problema greu de legitimitat”. Malgrat que l’aparell de l’Estat ens voldrà vendre l’abdicació del rei com una “simple qüestió de tràmit o una senzilla operació de cicle natural (els joves substitueixen la gent gran)”, per a Subirats hi ha la sensació que “el canvi només és cosmètic”.

En aquesta mateixa línia, Josep Ramoneda es pregunta “canvi cosmètic o reforma profunda”? Segons la seva opinió, tot dependrà “de la voluntat dels dirigents polítics i de la pressió de la ciutadania”. En aquest sentit, coincideix amb la resta d’aquests analistes a l’hora de percebre que “(…) Si els dos grans partits, guiats pel seu impuls conservador, pensen que la sortida del rei és suficient, serà una confirmació que cada cop viuen més lluny de la realitat”. Pel que fa al context català, Ramoneda no és del parer que l’abdicació –talment com algunes veus volen indicar- esdevingui “l’excusa per reformar la Constitució i emprendre així un camí per neutralitzar el procés català”, ja que ni PP ni PSOE “se senten prou en perill per entrar en un reformisme de veritat”. “(…) Massa risc per a l’estil Rajoy”, exclama Ramoneda. I, alhora, consegüentment, tampoc veu “en l’horitzó senyals suficients que empenyin cap a una nova Transició”. Per la seva banda, el politòleg Joan Subirats (abans citat), afegeix: “(…) probablement no hi ha gaires intencions de fer una mena de reset democràtic. (…) cal ser conscients que aquest canvi de cara del cap d’estat no implica que es resolguin els temes de fons que estan plantejats”.

Per al catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, “(…) A aquestes altures del guió, intentar relegitimar democràticament el sistema polític espanyol a partir d’una magistratura hereditària em sembla una tasca impossible. Un sistema polític democràtic pot conviure amb una màxima autoritat de l’Estat no democràtica, però no pot regenerar-se a partir d’aquesta. El príncep Felip no està en la posició en què estava el seu pare després de la mort del general Franco. Llavors un monarca podia contribuir a transitar de la dictadura a la democràcia. En aquest moment, la seva condició de monarca hereditari l’inhabilita per canalitzar un procés de regeneració”.

D’altra banda, Imma Merino subratlla que alguna cosa es mou. Exemple d’això són les reaccions ciutadanes, “en forma de manifestacions a favor d’un referèndum sobre la continuïtat o no de la monarquia”, envers la notícia de l’abdicació de Joan Carles. Està convençuda que l’esperit del procés del dret a decidir a Catalunya s’ha empeltat en alguns sectors de la resta de l’Estat, els quals ara reclamen poder decidir sobre “un canvi ajornat des de la transició política, que va imposar l’acceptació d’una figura nomenada per Franco”. Tanmateix, alerta als republicans de l’Estat, fent un paral·lelisme amb el conflicte de Can Vies: “(…) una estratègia de tota mena de poder instituït és provocar una violència que criminalitzi aquells que el posen en qüestió i s’hi enfronten. Potser pensaran que barrejo les coses, però el cas és que la violència a la barriada de Sants té un acte fundacional: haver-hi dut una excavadora per enderrocar Can Vies”.

4. En clau catalana: “hem fet caure el rei”

I, finalment, el quart corrent d’opinió (integrat també per periodistes, historiadors i politòlegs) és aquell que analitza l’abdicació del rei en clau catalana. I s’interroga sobre de quina manera aquesta afecta al Procés de transició nacional iniciat en el nostre país. La força cívica dels catalans ha fet caure el rei? Vicent Partal n’està segur d’això: “(…) L’abdicació de Joan Carles és un símptoma més de fins on hem arribat ja. I la demostració que podem moure qualsevol muntanya, si ho volem fer”. Des de Madrid la coronació de Felip de Borbó es presenta com una escletxa per discutir una reforma federal de la Constitució “per resoldre el cas català”. Aviat arribaran els gestos, “en la línia d’evitar la independència de Catalunya tot acceptant un règim únic i excepcional per al Principat”.

¿Els catalans estarem disposats  a escoltar i acceptar aquestes noves propostes d’encaix de Catalunya  amb Espanya (com ara, una hipotètica fórmula de “dos estats, un rei”)? Per a Carles Boix Catalunya mai ha tingut cap garantia que l’Estat complís amb les seves promeses. I, per tant, seria un error acceptar (com es va fer en la Transició i en l’Estatut de 2005) negociar “a partir d’una promesa d’iniciar un procés sense terminis i sense garanties de compliment, i amb l’Estat com a únic àrbitre”. Així doncs, es mostra escèptic respecte qualsevol proposta, per bé que l’abdicació és percebuda com un canvi, “(…) que deuen celebrar els partidaris d’una inconcreta tercera via o aquells que frisaven per sortir del cul-de-sac en què tant el govern com l’oposició s’havien ficat a Madrid”.

Plantejaments esgrimits també per l’ historiador i comissari del Tricentenari Barcelona 1714, Toni Soler: “(…) La monarquia pot esdevenir, doncs, a través de la figura del nou rei, la clau de volta d’un nou pacte constitucional entre Catalunya i Espanya. Això és el que esperen amb candeletes els partidaris de la tercera via”. Soler fa una advertència a tota aquella part del catalanisme que es pot veure seduït per aquest intent regeneracionista: “(…) Uns i altres, els partidaris d’una tercera via felipista i els entusiastes d’un republicanisme federalitzant espanyol, haurien de recordar els anys trenta. Quan el catalanisme ha lligat el seu destí a una de les dues Espanyes sempre n’ha sortit escaldat. Felip VI continua representant la unitat d’Espanya”. A més, llença un toc d’atenció als “republicans impacients”: “(…) Encara que Espanya visqui moments d’efervescència i de revolta cívica, Joan Carles I és una figura que desperta més compassió que animadversió en bona part del territori espanyol, i els republicans impacients faran bé de tenir-ho present”. Per acabar, Soler fa una crida als partits catalans perquè mantinguin la seva agenda, sense permetre que “el vesper polític espanyol faci pagar a Catalunya els plats trencats, com altres vegades”. Arribats a aquest punt, caldria destacar que Soler, com d’altres opinadors, “fan pinya” amb el president de la Generalitat, Artur Mas: “El rei d’Espanya canviarà, i el procés democràtic català tirarà endavant”. Sembla, doncs, que el procés és irreversible.

Al seu torn, Xevi Xirgo (director d’El Punt Avui) assegura que l’operació Felip VI –el rei de la tercera via- “fa tard” per a Catalunya. Hi ha la sensació que “només la Casa Reial pugui imposar una tercera via”, que amb una bona oferta per quedar-nos a Espanya satisfés alguns “convergents de pro”. Manuel Cuyàs és de la mateixa opinió i recorda que darrera la famosa “operació tercera via” hi ha en Josep Duran i Lleida, alguns rotatius com La Vanguardia i El Periódico, La Caixa, certs empresaris i polítics. Precisament dies més tard, el 8 de juny en El Periódico el propi Duran anunciava que “abdicava parcialment de les seves responsabilitats”, dimitint del seu càrrec de secretari general de CiU. També manifestava la seva voluntat de no presentar-se novament com  a portaveu de la formació en el Congrés i “deixava caure” que es podria presentar amb candidatura pròpia el 9N si en lloc de consulta es convoquen comicis en clau plebiscitària. El motiu que hauria desencadenat la seva renúncia és la decisió de la federació d’abstenir-se (en comptes de votar-hi a favor) en l’aprovació de la llei orgànica que permetrà la successió monàrquica. No obstant, les raons s’originen arran de la crisi oberta (discrepàncies manifestes, per part de Duran) en el si de la federació, com a conseqüència del procés sobiranista. L’abstenció de CiU també ha pogut venir condicionada per algunes “opinions publicades” crítiques amb un probable “sí” a la monarquia per part d’aquesta formació: “votar sí legitimaria una institució que nega el dret a la ciutadania a pronunciar-se sobre la forma d’estat”.

Hi ha algunes veus més preocupades per “si la voluntat de canvi a Espanya engolirà el procés català”, que no pas pel propi debat sobre monarquia/república. Per alguns opinadors, aquest debat, quan parlem del futur de Catalunya, és inexistent, la qual cosa s’interpreta com un “avantatge evident”. Respecte a això, Vicent Sanchis, qualifica de “maniobra de distracció” els possibilismes amb Catalunya que l’abdicació del Rei sembla haver obert. I s’afanya a escriure amb contundència que de cap manera “la il·lusió de la majoria del poble català pot cedir davant la il·lusió de la minoria del poble espanyol”. Seria, al seu entendre, “una trampa i una calamitat que ara molts catalans es creguessin la divisa que ahir encunyaven alguns súbdits: monarquia federal”.

Antoni Segura es mostra prudent en la seva anàlisi: per una banda, creu que “no està gens clar que Felip pugui heretar la legitimitat d’una institució avui malmesa”. I, per l’altra, caldrà copsar si el nou rei és més o menys receptiu al clamor de la ciutadania catalana: “(…) caldrà veure si el nou monarca comparteix els fonaments constitucionals que defensa el govern català per fer una consulta legal i acordada o si, pel contrari, s’enroca en la posició del govern espanyol de desautoritzar la consulta per imperatiu constitucional: Joan Carles va dir que això de la consulta era una “quimera”. El temps ho dirà, però el sentiment republicà segueix més viu que mai”. I el cas és que el suport a  la monarquia (amb Joan Carles i el futur Felip VI) mai ha estat transversal ni de consens a la societat espanyola.

Així ho explica el politòleg Jordi Muñoz. Existeix, doncs, una fractura ideològica, territorial, generacional i social. Els pro-monàrquics, segons Muñoz, se situen en el segment més a la dreta de la societat, entre els que tenen identitats espanyoles més marcades, i entre els que s’identifiquen com a catòlics. Fins i tot, assenyala que l’aposta del PSOE –i el seu entorn mediàtic i cultural- pel “joancarlisme” no ha aconseguit “superar les antigues divisions subjacents entre dreta i esquerra ni, òbviament entre territoris pel que fa a la seva adhesió a la Corona”. Com tampoc ho ha aconseguit el fet d’aparcar durant molt de temps, per part de les forces majoritàries de l’esquerra, el discurs i la simbologia republicana. El debat sobre la forma d’estat ha restat silenciada de l’agenda política, fins ara: “(…) per a l’Espanya de tradició republicana, la qüestió de la monarquia havia deixat de ser prioritària. Era, doncs, un consens passiu més que no pas una adhesió activa a la monarquia”.

En resum, Pilar Rahola, Toni Aira, Carles Capdevila i David Miró (director i subdirector, respectivament, de l’Ara), Carles Torras, Xavier Casals, David Portabella, Aleix Cuberes, Joan B. Culla, Joan Villarroya, Ferran Espada i Salvador Cardús, entre d’altres, coincideixen en les seves diagnosis:

· El rei hauria abdicat a contracor.

· Gairebé segur que el procés sobiranista ha influït en la decisió del rei. La seva precipitació té alguna cosa a veure amb la proximitat de la consulta del 9-N.

· La successió és contemplada pel tàndem PP-PSOE com “un dic de contenció” davant la “fuita d’aigua catalana”. Els dos grans partits espanyols tenen pressa, perquè ara la votació a les Corts donarà majoria a la successió, cosa que ho podria dificultar passades les eleccions generals de 2015, amb un parlament possiblement més fraccionat amb l’auge de partits d’esquerra, republicans i crítics amb el sistema.

· Facilitar el canvi de rei pot ser el darrer servei del PSOE de Rubalcaba a la causa de la Transició.

· El procés català tirarà endavant, talment com va expressar el President de la Generalitat.

· Felip VI es troba atrapat entre l’Espanya en crisi i la Catalunya que vol votar el 9N. Caldrà que el seu primer gest sigui reconèixer que Catalunya és una nació.

· El debat sobiranista té poc a veure amb la monarquia.

· Un canvi de model constitucional pot no tenir una influència clara en el procés sobiranista, perquè els independentistes no canviaran la seva manera de veure les coses.

· L’abdicació i l’operació d’Estat, en realitat, fan tard i lluny d’apaivagar el Procés n’aplanen el camí.

Per últim, rescatar les darreres i sorprenents opinions de l’ex-president Jordi Pujol: no es pot seguir creient que “amb Catalunya, Espanya pot fer trampa”. “Catalunya ha quedat prou escarmentada durant els darrers quinze anys per ara renunciar per les bones a l’exigència d’un tracte just com a nació. L’any 1988, i també més recentment, hi havia confiança. Ara no n’hi ha. Per això ha crescut l’independentisme”. Álex Sàlmon, director d’El Mundo Catalunya, incideix en l’evolució ideològica de Pujol i recorda les estretes relacions entre el President i Joan Carles I. També en aquest mateix diari i en clau catalana, Arcadi Espada, en la seva columna habitual, considera que l’herència que el rei li deixa al seu fill, el futur Felip VI és ben complicada, situant-lo al bell mig del conflicte polític: “(…) Una Cataluña que sea su 23-F. Y una reforma de la Constitución que sea su referéndum legitimador”.

 

Conclusions

A tall conclusiu, podem constatar de l’anàlisi feta, que existeix una certa unanimitat, entre la premsa que dóna suport als partits del sistema (i la cultura de transició), respecte al paper de la monarquia com a garant de la democràcia. Tanmateix, caldria distingir aquells rotatius clarament pro-monàrquics, els quals interpreten en clau de “normalitat institucional” el “relleu generacional”, i aquells que si bé no ho són aposten decididament per aquesta forma d’Estat, amb un nou rei que lideri una Segona Transició. Per a aquest segon grup de diaris, l’abdicació de Joan Carles en el seu fill possibilita obrir una nova etapa per regenerar totes les institucions i donar resposta al “problema català”. Pel que fa als motius que explicarien la renúncia de Joan Carles també hi ha un ampli consens: des de raons personals de salut, passant per episodis “llastimosos” protagonitzats pel monarca com el viatge a Botswana, el cas Nóos i l’esperada imputació de la Infanta Cristina, la pèrdua de popularitat, desgast o declivi de la imatge pública de la monarquia, etc. Ara bé, apunten dos grans causes de pes –a part de la crisi econòmica- que estarien darrera d’aquesta decisió: la primera, el terratrèmol provocat pels resultats electorals europeus (el triomf d’ERC a Catalunya, Bildu com a segona força al País Basc, la irrupció de Podem i també l’increment d’IU). Un sacseig que desestabilitza el clàssic bipartidisme espanyol (la garantia de fortalesa del sistema), amb la caiguda del cap de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba. Avui “el bipartidisme està tocat però encara no enfonsat”, si bé es preveu en futurs comicis un parlament més fragmentat, que impediria la successió monàrquica. D’aquí venen les presses. S’accelera i s’activa, doncs, el mecanisme successori per evitar justament el debat. I, la segona gran causa és el cas català. Sobre les “llums i ombres” del Rei sortint, nomenat per Franco i legitimat, posteriorment en democràcia, davant l’opinió pública durant el 23-F, és quelcom que es “passa de puntetes”. Malgrat que es tendeix a ressaltar que gràcies a ell es va aturar el cop d’Estat. Altrament, a les poques hores de conèixer la notícia, tampoc es parla gaire sobre el futur estatus com a justiciable (ciutadà normal, aforament, impunitat o mantindre la inimpunibilitat) de Joan Carles.

Precisament, a Catalunya, als diaris més sobiranistes s’observa amb escepticisme els reptes que el futur monarca haurà d’encarar. Al mateix temps, denuncien aquesta “operació o afer d’Estat”, perquè, al seu entendre, pot acabar sent més l’escenificació de la fi d’un règim que de l’inici d’una nova era. Entre els opinadors que ho critiquen, es fa palesa la necessitat real d’un canvi més profund, com ara: convocar un referèndum sobre “monarquia/república”. En relació a quines han estat les causes que haurien fet abdicar Joan Carles (inesperadament, ja que de forma reiterada el monarca havia expressat la seva negativa a fer-ho), des del Principat, com no podia ser d’altra manera s’ha donat pes a la causa sobiranista. És a dir, al procés polític engegat de transició nacional. Alguns opinadors manifesten no sentir-se identificats en aquest debat sobre la monarquia o la república, per inexistent en el procés català. En tot cas, l’abdicació pot ser un estímul més i l’oportunitat per a la república catalana. En canvi, pocs analistes han destacat que l’esperit del 15M (representat per Podem) és el germen que ha pogut condicionar i desencadenar aquest canvi en el sí de la Corona. En definitiva, el perill que suposen, per la maquinària de l’Estat, les esquerres republicanes i l’ independentisme català expliquen la posada en marxa d’aquesta operació, que hauria precipitat el relleu monàrquic.