La fase de la mentida

Un llibre deliciós que aquests mesos destaca a les velles i noves llibreries de Lisboa –us recomano la Bertrand de la Rua Garrett, en ple Chiado, i davant del pessoista cafè A Brasileira- recorda històricament el que va significar la Revolució dels Clavells des del punt de vista dels mitjans de comunicació i quin impacte va tenir a les redaccions, bàsicament a la de l’històric Diario de Noticias. “Quem não está com a Revolução, é melhor não estar no Diário de Notícias”. Així es despatxava José Saramago quan el van nomenar director adjunt d’una redacció hiperpolititzada, on hi convivien gent de totes les ideologies i de tots els interessos, i era una de les primeres conseqüències de l’adaptació, un any després de la revolució, de la societat portuguesa a un nou temps. L’estudi que ha fet Pedro Marques Gomes, ‘Os saneamientos politicos no Diário de Notícias no Verao Quente de 1975’ (Aletheia, 2013), detalla la purga i crisi interna que al final va fer sortir Saramago del diari de l’avinguda Liberdade amb les cames pel davant.

A Catalunya, quaranta anys després d’aquell sotrac polític cap a la democràcia del qual només n’ha quedat la part idealitzada i, de fet, tan sols les imatges dels punys en alt, dels tancs dels capitans d’abril i alguna frase de ‘Grandola Vila Morena’, el procés sobiranista, lògicament, ha desplaçat el centre de gravetat ideològic, ha agafat a contrapeu no pas poques estructures de poder polític i social, i també, esclar, afecta els mitjans de comunicació. Partim de la base que en aquests mitjans de comunicació, a tots els nivells, no hi ha hagut una separació o malfiança com la que es viu a Madrid, per exemple, on és estrany que redactors d’un diari comparteixin taula o confidències amb els d’un altre. Però és preocupant que el procés pugui acabar aixecant trinxeres entre els responsables d’explicar als ciutadans què està passant, i fer-ho des de la màxima fredor de cap possible.

Hi ha periodistes als quals els agrada opinar i fer tertúlies i signar manifestos i fins i tot militar en partits polítics. Molt bé. Són creixents. Mereixen tot el respecte, i el de tota la professió. Els agrada. O potser els va bé com a extra per arrodonir un sou. Però és important, potser més que mai, que siguem capaços de tenir prou cintura per no perdre els papers. Sí, entre els verbs afirmar, sostenir i defensar, sense moure’ns de la informació, hi ha una tendència i una intenció del periodista. Però el que no hem de fer és amagar informació, sigui bona o dolenta, afavoreixi els nostres interessos o la nostra ideologia o no. No et diré cap mentida, però no et diré tota la veritat, com deia la cançó… La fase de no tota la veritat està en marxa, i a mi no m’agrada.

PS: Un apunt sobre la internacionalització del procés: el 15 d’agost de 1975, quan va esclatar la polèmica del Diário de Notícias, els meus pares i jo érem a Lisboa. Hi va haver manifestacions, mobilitzacions… No ens vam enterar de res.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.