El que vius i escrius al cul de món

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Kapuscinski està de dol. Els mitjans generalistes on manen els qui van mamar de les seves proclames cap a la professió són els mateixos mitjans que han anat desmantellant les estructures d’internacional i han convertit el corresponsal –i la seva versió reduïda: l’enviat especial- en una espècie en perill d’extinció.

Els grups privats han fet números i els surt que un mes de Mundial és rendible però seguiments i investigacions de reporters sobre el terreny, no.

Paral·lelament, contendents d’arreu del món han assumit la doctrina Couso i perceben el periodista com una nosa a qui es pot apuntar, disparar, espantar, expulsar o segrestar.

El resultat és una informació d’internacional que quan mira d’abordar els escenaris més complexos es converteix en un músic que toca d’oïda. Tenim pocs professionals sobre el terreny amb temps i mitjans per entendre l’espai on treballen, desxifrar-lo i explicar-lo.

A Síria depenem de la informació i la contrainformació manipulada de les parts enfrontades, a Iraq el TN anuncia matances massives amb l’entradeta “Avui hem sabut” tot oferint imatges que corrien per Twitter des de feia tres dies; Kenya fa mesos que crema però només en vam llegir alguna cosa quan fa pocs dies un grup armat va arribar fins la costa i va atacar una comissaria i hotels en una zona turística provocant una cinquantena de morts. Mali? Fa dues setmanes van assassinar dos txadians enviats especials de Nacions Unides al nord per fer-hi prospeccions per a futures converses de pau i no va ser notícia. I el Iemen? Fa dies que no ens sabem res, oi? No en sabem res perquè ens falten antenes que expliquin què hi passa.

I enmig d’aquest desert hi trobem periodistes ben formats sense feina –que amb determinació tossuda s’autoanomenen freelance- amb ganes de conèixer, d’explicar i d’informar. Fan arribar correus des del darrer i més llunyà racó de món i ofereixen articles, anàlisi sovint ben estructurada i fotos de prou qualitat.

En un mapa de la informació internacional on pràcticament només queda un cert reconeixement als professionals especialitzats al si dels mitjans públics, potser ens hauríem d’empescar la manera de fer conèixer i reconèixer aquests testimonis tossuts de les realitats més amagades.

M’agrada pensar que més que els darrers mohicans seran els primers corresponsals d’una nova forma de transmetre periodisme. El primer pas és no extorquir-los i pagar un preu just per la informació que faciliten.

Massa sovint no ho fem i jo mateix faig autocrítica perquè responem amb allò que no tenim espai ni mitjans per pagar ni un trist reportatge. Però ho haurem de fer millor, perquè les seves orelles són les nostres i la seva veu és la veu dels qui no escolten enlloc.

I ja que hem començat amb Kapuscinski, també podem acabar amb ell quan deia que el futur de la professió és a les mans dels joves curiosos que s’arrisquen per entendre i explicar el món.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.