No votar i explicar-ho tampoc

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Després d’uns mesos d’immobilisme eterns i letals des del punt de vista de l’estratègia política, l’Estat espanyol s’ha posat les piles i ara sí que reacciona davant la internacionalització cada cop major del nou “case of the Catalans”, hereu directe del cas de 1714. Però reaccionar, en aquest cas concret, vol dir literalment això: que uns fan l’acció i els altres van a remolc. Uns envien informes sintètics de cinc pàgines i els altres contraataquen amb memoràndums il·legibles de 200. Uns programen xerrades i debats arreu del món i els altres van de bòlit amb el seu estol de cònsols i ambaixadors trucant a rectors universitaris i think tanks perquè no permetin els actes. Els viatges internacionals del president Mas entren a una categoria a banda i mobilitzen tots els exèrcits disponibles, és clar.

Els entrebancs i les cartes i trucades més o menys amenaçadores tenen efectes diversos, però en general poc efectius. Jo he vist alguna d’aquestes cartes signades per un ambaixador espanyol i fan vergonya aliena llegides amb ulls de democràcia madura i de llibertat d’expressió. Estic convençut que en molts casos, les amenaces són fins i tot contraproduents. Sempre recordaré com un important càrrec d’un land alemany m’explicava incrèdul les pressions que havia rebut de l’ambaixada espanyola a Berlín perquè no acollissin un acte organitzat per la Delegació de la Generalitat sobre el futur de Catalunya i m’ho resumia gràficament: “M’ha recordat el llenguatge i els mètodes de l’Alemanya de l’Est”.

Per vergonya d’uns o discreció d’altres, incloent-hi les pròpies institucions catalanes, la gran majoria de casos no surten a la llum pública. Però de tant en tant algú ho explica, com aquest professor de la Universitat de Lisboa que en va voler deixar constància en un article al diari o com Pilar Rahola, que també explicava un dia una experiència personal a La Vanguardia. El cas de la professora Clara Ponsatí també passarà a la història de la llibertat de càtedra espanyola. Moltes vegades, és cert, no hi ha proves, més enllà de la certesa que passa alguna cosa estranya. El darrer cas, la xerrada que havia de fer el perillós Carles Viver Pi-Sunyer dimarts a Brussel·les i que un think tank prou seriós com és el CEPS va cancel·lar amb menys de 24 hores d’antelació amb excuses de mal pagador.

Aquesta actitud d’anar posant pals a les rodes, però, a Europa no ven. Quan no tens projecte propi i tots els teus arguments es basen en amenaçar i destruir el projecte del contrari, acabes perdent la partida. A l’Estat espanyol, tot el que està relacionat amb el procés sobiranista els depassa i ells arriben quan nosaltres fa estona que ja som un parell d’estacions més enllà. Fan salat i només saben ser-ne. Tota l’experiència acumulada a dins les fronteres hispàniques, que va des de comprar favors, silencis o fidelitats fins a tancar diaris i empresonar periodistes, al nord dels Pirineus no funciona. I sí, Espanya és una democràcia consolidada i amén. Ara bé: no només no deixa votar els catalans, sinó que tampoc vol que aquests exerceixin la llibertat d’expressió i s’expliquin al món. Alerta, però, que quan hom entra a un restaurant i veu que a dins no hi ha taules, ni cambrers, ni cuina, al final acaba sospitant que no és un restaurant.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.