Periodisme antiparasitari

L’espectacle lamentable dels llepaculs monàrquics abans, durant i després de l’entronització del nou representant de Can Felip a la majoria dels mitjans de comunicació públics i als oficiosament suportats amb cabassades de diners dels contribuents, ha contrastat, per contra amb els carrers buits, quasi desèrtics, el dia de la fantotxada a la villa y corte, la capital d’aquest regne que es desintegra a la mateixa velocitat que la nissaga de paràsits dels borbons.

No es tracta, evidentment, d’assenyalar o anomenar: tothom amb dos dits de front periodístic —sentit crític, en diuen ara— pot adonar-se de quins han estat els mitjans i els periodistes que en aquest racó del món han dedicat hores i dies a tractar d’adotzenar els ciutadans sobre les grans virtuts del nou hereu i tota la caterva familiar que continuarà vivint dels pressupostos públics.

Tanmateix, molts ciutadans, no ja de la capital espanyola, sinó d’arreu de l’Estat, han canviat de canal, han preferit no deixar-se entabanar novament pels altaveus de la ignomínia i les falsedats històriques —fins i tot, alguns, han tractar de pensar sobre noves formes d’informar i de comunicar.

Agraïm-li, doncs, a l’hereu de Franco que hagi fet tant, i tan malament, perquè la consciència que no som esclaus s’estengui cada cop més, també, en el nostre periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.