El periodisme com a reclam

“Necessitem les últimes paraules; si vols te les inventes”, etziba a Primera plana l’editor d’un diari nord-americà, ansiós per publicar l’últim sospir d’un pres a punt de ser executat. En una expressió extrema de cinisme, l’obra de Ben Hecht i Charles MacArthur exhibeix acte rere acte els pecats capitals del periodisme.

Aquest, però, no és l’únic llegat teatral o cinematogràfic que escenifica les febleses del periodisme. El vincle amb el poder, alimentat per l’intercanvi de favors, la gestió extremadament complexa -i, sovint, poc conscient- de la informació i la seva utilització interessada han dut diversos autors a perfilar el periodista en les seves obres com un personatge fàcilment corruptible.

Però no cal recórrer a la ficció per aprofundir en les contradiccions de l’exercici periodístic. Reconegudes tesis constaten la fragilitat de l’ètica periodística en una conjuntura en la qual el periodisme ha acceptat ser una peça més d’engranatge, renunciant a la seva identitat i autonomia en favor d’un sistema que ha dividit la societat entre afavorits i desafavorits. “Les deu estratègies de manipulació mediàtica“, identificades per Noam Chomsky, en són només un exemple.

Atesa aquesta antologia, són pocs els arguments que poden combatre la desesperança. Ara bé, de la mateixa manera que el rigor és una exigència en el periodisme, també ho ha de ser en la seva crítica. És important que prenguem tots consciència que la crítica no pot ser en cap cas l’expressió d’una actitud destructiva o d’indiferència, sinó, ben al contrari, un estímul per a la reformulació o la construcció d’alternatives.

Fa poques setmanes, des de la professió es vivia amb certa tristor els atacs soferts per companys periodistes, en un gest indiscutible contra el dret a la informació. Les motivacions van ser diverses. Però el resultat és que es van atacar dos mitjans que creuen en la comunicació com una eina de transformació social, La Directa i La Burxa; un mitjà públic, TV3; i una agència de notícies de titularitat pública, l’ACN. Estructures fonamentals, com s’ha demostrat darrerament, que han contribuït a destapar males pràctiques policials i encobriments en el si dels òrgans polítics, o que han permès conèixer amb més profunditat l’extrema dreta i els oligopolis elèctrics.

Tot plegat ens ha de fer reflexionar més que plànyer-nos. Perquè més enllà de no sentir-nos identificats amb aquestes accions rebutjables, molt probablement darrere s’hi amagui un problema profund que no es pot obviar: el distanciament entre el periodisme i els ciutadans. La defensa del periodisme no es pot imposar i el convenciment de la seva necessitat, tampoc. Una convicció només pot ser compartida si cadascú l’assumeix com a pròpia. I és evident que si aquesta connexió no existeix, cal analitzar bé el perquè.

El context actual ens brinda l’oportunitat de fer-ho. Ara que molts mitjans replantegen les seves estructures i es trenquen el cap per repensar els seus productes, és necessari que es tornin a buscar fórmules per apropar el periodisme als ciutadans. Afortunadament, ja hi ha alguns projectes de nova creació que parteixen d’aquesta reflexió i saben llegir les oportunitats de la conjuntura.

Sigui com sigui, ja fa temps que els esdeveniments ens estan advertint que aquest no és un moment per restar sords als clams dels ciutadans. Perquè darrere d’aquests s’hi amaguen indicadors de canvis relacionals entre les diverses forces que interactuen, tal i com ja advertia Foucault, les idees del qual són plenament vigents trenta anys després de la seva mort. Aquest és el missatge que ens toca interpretar ara. Si ho sabem fer bé, potser algun dia deixarem enrere la crisi de credibilitat i de prestigi del sector i esdevindrem un reclam unànime de la societat. I, aleshores, s’amorosirà el regust agredolç que ens deixa el to burlesc de Primera plana en intuir en el cinisme dels personatges part de realitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.