Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Una investigació del periodista alemany Hans-Martin Tillack el 2009 i publicada pel think tank britànic Open Europe ha acabat originant un escàndol polític i mediàtic a l’Estat espanyol al 2014. Per si aquestes dades no fossin suficients per alertar-nos de la situació del periodisme espanyol (i català) cal veure l’enfocament que s’ha donat a la notícia.

A les portades dels rotatius s’ha destacat, sobretot, la dimissió de l’únic diputat que ha pres aquesta decisió, com si ell hagués estat l’únic polític en contractar un fons de pensions privat ubicat en un paradís fiscal.

Encara que diversos diaris han optat per destacar precisament aquest fet, han estat Las Provincias i La Vanguardia els qui han anat més lluny, amb titulars que poden definir-se com a mínim d’enganyosos. “El número u de IU a Brussel·les dimiteix després de saber-se que una Sicav gestiona el seu fons de pensions”, informen els valencians, mentre que des del Grupo Godó s’assegura que “Meyer deixa el seu escó a Europa per la seva relació amb una Sicav” i en més petit s’explica que el fons és “legal”.

Levante, El Mundo i ABC també ho enfoquen en la mateixa direcció, encara que ja en portada, si bé més petit, avisen que hi ha altres eurodiputats implicats i que –s’entén- no han dimitit. Només 20 Minutos va més enllà i ja avisa en el titular que “Montoro, Valenciano i Rosa Díez a la mateixa Sicav per la qual ahir va dimitir Meyer (IU)”.

Per la seva banda La Razón prefereix focalitzar en Elena Valenciano, única implicada que cita en portada.

Ja a l’interior, els diaris filen més prim i la majoria destaca que hi havia almenys 39 eurodiputats de l’Estat espanyol participant en aquesta Sicav –la llista de Tillack no és exhaustiva- i es destaquen les declaracions de Rosa Díez –qui havia inclòs mesures contra aquests fons d’inversió al seu programa electoral i que ha assegurat “no saber qui gestionava el fons”- i Cristóbal Montoro.

En canvi pràcticament cap mitjà –i quan es fa es redueix a una menció a l’últim paràgraf– esmenta el fet que una institució pública invertís, en una dècada, fins a 100 milions d’euros en un fons de pensions privat amb un gravamen fiscal irrisori. L’Eurocambra s’ha limitat a especificar que tot és “absolutament legal” i “normal”. I sembla que mitjans i periodistes n’han tingut prou amb aquestes explicacions.