Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Un acte al Col·legi de Periodistes de Catalunya va voler homenatjar ahir la feina del fotoperiodisme. La taula rodona, titulada ‘Repòrters gràfics a peu de carrer. De la Setmana Tràgica a l’#EfecteCanVies’, va fer un repàs d’aquesta professió des dels seus inicis fins a l’actualitat, posant de relleu la seva importància informativa, els riscos que comporta i la seva eterna precarietat laboral.

L’encarregat d’obrir el foc va ser David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils –editor de Mèdia.cat- qui va recordar que “la fotografia fa por” i va posar com a exemple els casos d’Albert Garcia i Jordi Borràs, dos fotoperiodistes que han tingut problemes en els darrers anys per exercir la seva feina, amb els cossos policials en el primer cas i amb l’extrema dreta el segon.

Bassa també va defensar la pluralitat de fotògrafs en un mateix acte per tal de tenir d’evitar “que aquest pugui ser manipulat”. “Una imatge pot resumir una reunió igual que un micro que queda obert, agafar aquella mirada entre Mas i Rajoy pot ser clau a l’hora d’informar-ne”, va explicar, i per això va defensar la presència de reporters gràfics independents dels serveis de premsa habituals.

Però per a fer bé la seva feina, el fotògraf, com qualsevol periodista, “ha de ser honest”: “Les fotografies que no són certes, que estan manipulades o retocades, al final es percep perquè no transmeten la veritat”. Finalment Bassa va acabar la seva intervenció amb una cita del fotoperiodista català Samuel Aranda: “Allò important no ets tu, sinó la gent que surt a les fotos”.

Durant el seu torn, Andrés Antebi, de l’Observatori de la Vida Quotidiana, va remuntar-se a la Setmana Tràgica, moment fundacional del reporterisme gràfic al nostre país. Va ser durant aquests fets que els diaris que van optar per incloure imatges dels aldarulls i els convents cremats van esgotar-se als quioscos i, fins i tot, esgotar els estocs de paper de Barcelona. “Això va canviar profundament el negoci del periodisme i també la feina del fotoperiodista”, va explicar Antebi.

A partir d’aquest moment fundacional va començar una edat d’or del reporterisme gràfic que estroncar-se amb la guerra i la posterior dictadura que no només va provocar el seu abrupte final en forma de repressió, exili i mort, sinó també d’oblit. “Hi ha morts que moren dues vegades i nosaltres hem començat un procés d’exhumació col·laborativa”, va resumir per explicar el seu projecte La Imatge Velada, que promou la recuperació de la feina i les figures del fotoperiodisme del primer terç del segle XX.

Per la seva banda Ernest Alòs, periodista de El Periódico, va defensar la tasca i l’interés dels grans mitjans per recuperar la memòria històrica de la fotografia i va citar com a exemples el cas de la “maleta mexicana” de Robert Capa amb imatges inèdites de la guerra civil i el reconeixement a Francesc Boix, el català que va salvar l’arxiu fotogràfic de Mauthausen permetent documentar la barbàrie nazi als camps d’extermini.

Alòs, en canvi, va posar el dit a la nafra en la burocratització i opacitat dels arxius públics: “Aconseguir arribar a un arxiu públic no és cap garantia per a que la feina d’aquell fotògraf es recuperi i revaloritzi” i va posar com a exemple les traves imposades per l’Arxiu de Salamanca per tal de publicar imatges d’Agustí Centelles o l’oblit de Gabriel Casas per part de l’Arxiu Nacional, que quinze anys després de rebre tot el patrimoni del fotògraf, aquest “segueix en caixes”, el que ha impedit que Casas pugui ser reconegut com un dels grans periodistes gràfics del segle XX.

Finalment va cloure l’acte el fotoperiodista Enric Català, col·laborador de mitjans com La Directa o Catalunya Plural. Català va posar l’accent en la precarietat laboral imperant que “s’assembla molt a la que hi havia als inicis de la professió ara fa un segle”. Però també va voler oferir una nota d’optimisme en recordar “l’eclosió de nous mitjans molt interessants i fets amb passió”.

“La imatge de la premsa no passa pel seu millor moment”, va reconèixer en recordar quan a les  manifestacions sovint es crida “La premsa apunta la policia dispara”, però al mateix temps tampoc la policia els valora gaire. “Sovint ens sentim com entre dues aigües, una posició que en tot cas un periodista ha de trobar normal”.

Finalment Català va reflexionar sobre l’emergència dels mòbils i el periodisme ciutadà: “Hi ha imatges preses per espontanis que tenen molt valor informatiu però això hauria de ser compatible amb la feina del fotoperiodista, que hi aportem una qualitat gràfica i una honestedat professional, però en canvi molt mitjans opten per substituir-nos amb el risc que això comporta”.