Euroescèptics o buidar de contingut

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Escepticisme implica disposició a dubtar. Repassant diversos diccionaris no obtinc altre concepte que refermi més aquesta paraula. El dubte. I, valgui la redundància, dubto de l’eficàcia d’utilitzar el mot euroescèptic per a referir-nos a un determinat sector de partits i moviments polítics que tenen molt poc a veure entre si.

Alguns distingeixen, a més, entre l’escepticisme “moderat” i el “fort”. Però, què vol dir tot plegat? Que uns dubten més i els altres menys? Òbviament, tots aquests moviments i partits polítics han defensat determinats posicionaments polítics envers la Unió Europea. I, precisament, alguns han estat molt clars. Molt radicals, si es vol. Per exemple, el xenòfob Partit per la Llibertat de Geert Wilders va encarregar un informe a la britànica Capital Econòmics de com seria econòmicament Holanda fora de la Unió Europea, i tot seguit va proposar un pla d’abandonament d’aquesta. És a dir, el posicionament és molt clar: marxar. No hi veig el dubte.

D’altra banda, com qüestionava anteriorment, té sentit que en el mateix sac on hi posem partits d’extrema dreta hi posem, per exemple, Syriza o Podemos? Precisament, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, va defensar un discurs al Parlament Europeu que va destacar per la seva contundència. Per un posicionament rotund en contra d’aquest model de Unió Europea i des de l’esquerra. No pas per dubtar.

Finalment, em plantejo si titllar d’escèptics tota aquesta gamma de partits és una forma d’afeblir la seva aparença. És a dir, ells són els que dubten i la resta els que ho tenen clar. Per tant, la premissa de fons és clara. Aquests fan soroll, però no ho tenen clar, cal seguir els que sí saben on van. Ara bé, paradoxalment, la confiança dels ciutadans (més enllà dels seus vots) en el projecte europeu no sembla anar a més, ans el contrari.

En tot cas, més enllà del terme que s’utilitza, és important saber qui són, què volen i per què obtenen tants vots aquests grups, entre d’altres. Potser arribem a la conclusió que no els podem englobar en l’escepticisme, que el contingut és un altre. És periodisme, al cap i a la fi.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.