Migdiada al sofà dels drets humans

L’atac sobre Gaza per part d’Israel és un capítol més de la llarga crònica de patiment que es viu a Palestina. Conflicte cronificat que de tant en tant aixeca un parell de pàgines a la secció d’internacional. Difícilment podem veure-hi un final imminent, mentre els dignes mandataris internacionals s’espanten alguna mosca en una llarga migdiada al sofà dels drets humans.

Bombardejar la població civil (malgrat totes les justificacions de torn) hauria de ser una línia vermella que no hauria de creuar cap estat. I en aquest sentit, relativitzar-ne la seva gravetat o fins i tot culpabilitzar les víctimes és ja passar-se de rosca. El periodista Javier Vizcaino escrivia fa uns dies un article on parlava dels tranquil·litzants morals que s’administren en les cròniques periodístiques que suggereixen una suposada equidistància. Aquesta neutralitat que ens allunya de la lògica empatia que hauríem de sentir en conflictes com aquest, i en molts altres.

Donar per bona una suposada equidistància plantejada des d’una discutible neutralitat és preocupant. Però també ho és l’alt nivell de tolerància que es desenvolupa envers altres conflictes que acumulen igualment dades dramàtiques, notícies funestes i fotografies esfereïdores. Són agressions a alta escala i un sadisme gairebé medieval que generalment no troba el mateix nivell d’indignació, almenys el que ens hauria de recordar que aquests altres conflictes també hi són.

Només cal dibuixar un triangle connectat entre Palestina, Síria i l’Iraq per recórrer un circuit d’impunitat on els conflictes van camí de l’esgotament mediàtic mentre acceptem com a normal la seva existència. L’emissió, el passat 8 de juliol a TV3, del documental “Retorn a Homs” del director sirià Talal Derki va ser una aposta valenta d’intentar projectar sense postures, discursets ni argumentaris el que passa allà. Càmera, silencis, vida i mort. Res més. Un senyor documental que hauria hagut de sacsejar algunes consciències. Però llavors cal recordar que a casa nostra les úniques manifestacions de solidaritat amb el poble sirià es van produir al setembre del 2013 amb motiu d’una suposada ‘intervenció imperialista’ que no es va produir mai. I així carreguem d’ideologia els conflictes per sagnants que siguin i més enllà dels milers de persones que hi morin o els milions de ciutadans que els pateixin. S’han equivocat de bàndol i punt. Mala sort, nois.

A Síria, els elements informatius del desastre són gruixuts: la inacció dels organismes oficials (es recorre a campanyes de micromecenatge internacionals per a reconstruir hospitals), l’absència de corredors sanitaris d’organismes oficials, els bombardeigs diaris, la intervenció reconeguda per part del mateix govern d’al-Assad de milícies xiïtes iraquianes, iranianes i libaneses (aquestes darreres d’Hebol·là) en les ciutats en combat, l’alt nombre de refugiats (gairebé 4 milions) i desplaçats (4,5 milions de refugiats dins el mateix país), l’emergència internacional de l’OMS per l’epidèmia de poliomelitis o la destrucció del mosaic cultural i de convivència que representava el país. Aspectes prou rellevants tots ells. Però sobretot, l’esfereïdora xifra de víctimes mortals en aquest conflicte: una mitjana de 87 per dia que ja sumen 131.382 morts. Que s’escriu ràpid.

Com que l’ONU també es troba fent la migdiada, des de l’abril del 2013 no s’ha fet públic cap altre informe sobre drets humans a Síria. I són dos organismes independents (LCC i SNHR) els qui compten els morts d’aquesta guerra oferint dades diàries.

No es ressenyen els bombardeigs quotidians d’Alep, Homs, Hama, Idlib, Damasc, Deir ez-Zor o Daraa, que ens deixen testimoni clar de la dimensió del conflicte. La sensibilitat i l’onada de solidaritat amb Palestina no va fer-se notar cap als refugiats palestins del barri de Yarmouk de Damasc -conegut per ser dels primers indrets del país on es moria literalment de fam després de ser bombardejat pel règim sirià el febrer passat. De fet, la mateixa Organització per l’Alliberament de Palestina va condemnar els atacs aeris sobre el camp de refugiats denunciant el règim d’al-Assad i instant la comunitat internacional a “posar fi al sistema criminal i terrorista a Síria abans que cremi tota la regió”. En això, no cal posar-hi focus. No se’n parla. O en tot cas, uns altres que van caure en l’error de triar bàndol.

L’onada de solidaritat amb Palestina i la multitud de mostres de suport i indignació que ha despertat ens hauria de fer preguntar per què de tots els conflictes n’hi ha que són mereixedors d’aquesta reacció i en canvi d’altres són de digestió més lleugera, més suau. Potser és un problema d’enfocament? O potser és que llegim els conflictes no pas des d’una vessant humana sinó que ho fem des d’una òptica maniquea d’actors enfrontats. O possiblement és que ens trobem també al sofà dels drets humans.

Nota: Per qüestions d’espai, alguns elements d’aquest article són recollits i ampliats en el post ‘Els episodis emmudits

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019