Pels seus titulars els coneixereu

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Cada estiu té el seu culebrot, i el d’enguany és la reunió entre els presidents Mas i Rajoy. Una reunió que va començar amb un vodevil amb el president català dient que ell havia demanat la reunió i que estava esperant resposta i la vicepresidenta espanyola contestant que ells no tenien constància de cap petició de reunió. Vaja, amb una imatge de dos governs girats d’esquena que va fer bullir l’olla mediàtica uns quants dies –això sí-, però que no tenia cap consistència informativa ni política.

Finalment, però, els actors van decidir que el vodevil no donava per a més, i amb una carta catalana i una trucada espanyola van tancar agendes. Tema tancat, van dir alguns. Però no. No està tancat, ni de bon tros.

Sembla clar que la reunió hi serà, però encara no queda clar de què parlaran els presidents Mas i Rajoy. L’espanyol diu que no vol parlar de la consulta i el català només vol parlar de la consulta. Mala peça al teler… I així les coses, ens trobem que el president Mas, a Bloomberg, va dir que si Rajoy s’avenia a parlar de la consulta, ell està disposat a parlar d’”all the matters, all the issues of the consultation“, que traduït (l’entrevista era en anglès) vol dir, literalment, que està disposat a parlar de “totes les coses, totes les qüestions de la consulta”.

Són termes genèrics, abstractes, que deixen molt, moltíssim marge d’interpretació. Hi torno: donen marge d’interpretació, perquè en la literalitat són abstractes i no permeten treure’n cap conclusió concreta de forma directa. I és aquí on ens trobem que ahir, dimecres, tot el quiosc espanyol (El País, El Mundo, l’Abc i La Razón) van llevar-nos amb el titular “Mas està disposat a negociar la data i la pregunta de la consulta”. Vaja, que ens van obligar a repassar l’entrevista a Bloomberg per mirar d’esbrinar en quin moment el president havia concretat que quan parlava de “totes les qüestions” es referia a “la data” i “la pregunta”. I, oh sorpresa, resulta que no ho havia dit en cap moment. En la literalitat, el president havia dit que “si el govern espanyol accepta la possibilitat que es faci la consulta, podem parlar tots els termes i totes les qüestions de la consulta, sempre i quan hi estiguin d’acord tots els partits que donen suport a la consulta”. Aquesta és la literalitat: els termes són genèrics i la voluntat negociadora ha de ser consensuada. En canvi, els titulars (en algun cas de portada, tot i que no en tots) convertien els termes genèrics en concrets i personificaven la voluntat negociadora en la figura d’Artur Mas. Vaja, que no només no responien a cap cita literal, sinó que a més a més, les interpretacions esbiaixaven clarament el contingut i les paraules del president. Tots els titulars eren fruit d’una interpretació interessada i, curiosament –ves, quines coses!- tots els diaris espanyols van coincidir en la mateixa interpretació. Coses de Castella, podríem dir. Doncs no, tampoc. Hi va haver un diari, un únic diari editat a Catalunya, que també va fer la mateixa interpretació. Quin? Tic-tac-tic-tac-tic-tac… La Vanguardia! Sorpresa? Com diuen els savis, no hi ha casualitats, sinó causalitats.

Cap de la resta de diaris catalans va fer la mateixa interpretació. Però, malgrat això, el rebombori provocat per la premsa espanyola (i La Vanguardia) va obligar el president a fer una ronda de trucades a Junqueras, a Herrera i a Fernández per aclarir-los que ell no havia dit allò que la caverna castellana (i La Vanguardia) asseguraven que havia dit. Són coses que passen. Un bon tros a l’olla, que diria la iaia. I tindria raó, tot i que el caldo mediàtic que estem vivint també té coses bones, i és que va clarificant no només els marcs mentals i informatius de cada mitjà sinó també i sobretot, les seves servituds i lleialtats. I, per tant, el seu grau d’independència informativa i política. Pels seus titulars els coneixereu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.