Demagògia unionista contra TV3

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Vaig tenir la paciència d’escoltar l’altre dia l’entrevista que Lídia Herèdia li va fer al portaveu d’aquesta nounata entitat unionista anomenada Societat Civil Catalana, Joaquim Coll, al programa “Els Matins de TV3”. No estic gens d’acord amb els postulats d’aquest historiador considerat fins ara ideòleg dels socialistes catalans més pròxim a l’espanyolisme, però vaig escoltar-lo atentament durant una bona estona per veure si entenia els arguments que aportava contra la consulta del 9N i per rebatre l’anhel d’independència d’una part important del poble català, que ell es negava a considerar com a tal.

Però en la part final de l’entrevista, Coll va pujar l’agror del seu to i va acusar directament els mitjans públics catalans de no ser plurals i de negar la veu als qui no estan d’acord amb la “línia oficial independentista”, segons ell, de TV3 i Catalunya Ràdio. Vaig sentir vergonya aliena: com té la barra de dir que la televisió pública catalana no és gens plural just quan se li fa una entrevista llarga en el programa estrella del matí i en horari de gran audiència? Com es pot ser tan cínic i demagog?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Sort que la conductora, Lídia Herèdia, va defensar-se de les acusacions i va replicar que mai se l’havia insultat en una tertúlia del programa, referint-se a l’epítet de “quintacolumnista” amb què un dels tertulians l’havia qualificat i que Coll trobava “no gaire amable”. Recordem que “quinta columna” és un terme bèl·lic nascut a la guerra del 36-39 que designa un “grup de persones potencialment deslleials a la comunitat en la què viuen i susceptibles de col·laborar de diferents formes amb l’enemic”. Herèdia va afegir que s’havia remirat aquella tertúlia i que trobava que s’hi havien expressat opinions molts discrepants dins dels límits de la llibertat d’expressió, però en cap cas insults. Joaquim Coll va replicar un cop més i va insistir a dir que TV3 estableix un “apartheid ideològic” (sic).

Resulta que aquest historiador, que demana que no se l’insulti des de la tele pública, és el mateix que ha acusat públicament els independentistes d’anar drogats (“És lògic que les elits ben informades, començant per les econòmiques, estiguin seriosament preocupades pels efectes al·lucinògens d’aquest gran porro secessionista que gran part de la societat catalana s’està fumant amb fruïció”, El Periódico, 4-10-2013) o que “Catalunya és avui un país políticament malalt” i la consulta del 9 de novembre “una gran estafa intel·lectual” (Fòrum Europa, 27-6-2014).

En qualsevol cas, voldria que l’anècdota patètica de Joaquim Coll davant de Lídia Herèdia (enhorabona, Lídia, per parar-li als peus a aquest personatge!) em serveixi per reflexionar sobre si TV3 i Catalunya Ràdio estan a l’alçada de les circumstàncies en aquests moments convulsos del país. És a dir, si els seus programes informatius i de debat estan reflectint o no les diferents opcions ideològiques i de sensibilitat nacional que coexisteixen a Catalunya. I aquesta reflexió no pot ser aliena al fet que els mateixos espectadors de TV3 i oients de Catalunya Ràdio poden seguir –si volen- desenes de canals de TV i ràdio amb seu a Madrid que també tenen programes informatius i de debat, la immensa majoria dels quals no tenen en compte en absolut la pluralitat i es mostren aclaparadorament saturats d’opinadors i polítics contraris a la independència de Catalunya.

Personalment crec que els mitjans de la CCMA no solament són un oasi de bon periodisme i de pluralitat en el panorama mediàtic actual de l’Estat espanyol, sinó que de vegades fins i tot, per evitar que se’ls acusi de no donar prou veu als unionistes, acaben inflant la representació dels partidaris de romandre a Espanya d’una manera un pèl forçada i per sobre de la seva incidència real a la societat.

TV3 i Catalunya Ràdio són estructures clau del futur Estat català i per això són atacades sistemàticament per aquells que no volen de cap manera que aquest arribi a constituir-se. Qüestionar-ne la pluralitat és només un dels molts fronts que fan servir –infructuosament al meu parer- per laminar el seu arrelament popular i la connexió intrínseca dels seus continguts amb els corrents majoritaris de la societat catalana.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.