Cal formació universitària per a ser periodista?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El debat al voltant si cal formació universitària per exercir la professió periodística pot semblar tancat perquè, de fet, existeix de fa dècades formació reglada universitària de periodisme. Tot i això hi ha dos elements que confirmen que la polèmica és oberta: no hi ha cap regulació legal sobre les vies d’accés a la professió -no cal el títol per exercir-la- i, de fet, entre les entitats professionals hi ha disparitat de criteris al respecte. En els dos extrems se situarien els que creuen que per a ser periodista cal formació universitària prèvia i els que afirmen que es pot aprendre directament en el dia a dia d’una redacció, tot i que hi ha infinitud de postures intermèdies i matisos. De fet, les diferents organitzacions professionals apliquen criteris dispars per definir el que és periodista i, per tant, per l’accés a la professió i a ser membres d’aquestes associacions.

Més enllà de si cal formació universitària o no, el debat de fons és quines són les vies d’accés a ser periodista i com es regulen, si és que cal fer-ho. Arreu d’Europa hi ha múltiples maneres d’accedir a la professió. Per exemple, a Itàlia per a ser periodista s’ha de superar un examen que revisa un tribunal de professionals de la comunicació, però hi ha la condició prèvia d’haver obtingut la llicenciatura. En canvi, a Portugal es demanen entre 12 i 24 mesos d’experiència provada en funció de la titulació que es tinga. Mentre que a França cal demostrar que la major part dels ingressos procedeixen d’exercir el periodisme, a Alemanya ho acredita o bé l’Associació Periodistes Alemanys o els sindicats amb un carnet de l’entitat. Al nostre país la via d’accés a la professió és lliure, no perquè ho siga de forma explícita, sinó perquè, senzillament, no s’ha legislat sobre la matèria.

Una de les motivacions per apostar per la titulació universitària és que permet tenir una eina per impedir l’intrusisme professional i dota de certa “dignificació” -en comparació a altres professions- i “qualitat” al periodisme. Si l’accés és totalment lliure, com ara, no es pot parlar, legalment almenys, d’intrusisme com si que es pot fer en altres professions -com a ara metge, advocat o arquitecte- en les quals no es pot exercir sense el títol d’estudis superiors. Un exemple d’aquesta postura és la campanya de la Federação Nacional dos Jornalistas -el sindicat de periodistes brasiler- que es va revoltar contra la supressió del requisit de titulació universitària per treballar als mitjans de comunicació. Els sindicalistes brasilers consideraven que no exigir-la era una porta oberta a l’intrusisme i la precarització de la professió perquè hi podia accedir qualsevol sense formació, ni experiència. Des del seu punt de vista, amb aquesta mesura s’afavoria els interessos de les grans empreses informatives.

D’altra banda, una de les motivacions per defendre que no cal formació universitària seria que si es fes efectiva s’exclouria a una part important de la professió que hi ha accedit per la via de la pràctica. Es tracta d’aquells que pensen que l’experiència professional és la clau per a ser un bon periodista i no uns determinats estudis. L’exigència de titulació limitaria, alhora, noves realitats com ara el periodisme dels mitjans comunitaris que no està professionalitzat o l’anomenat periodisme ciutadà. I aquests són només alguns dels arguments a favor i en contra de l’exigència de titulació superior per exercir el periodisme, en podria citar més.

Continguts de la formació i límits del periodisme

Si assumim que anem a exigir una titulació caldria tenir en compte quins continguts té aquesta formació actualment per veure si són exigibles. I aquí és on ve un primer matís: potser cal demanar el pas per la universitat però en aquest període d’estudis hauria de tenir un pes molt major les pràctiques a l’empresa informativa, perquè, reconeixem-ho, el nostre ofici té molt de pràctica.

I posats a parlar de l’accés a la professió de periodista, per a regular-lo haurem de delimitar què és el periodisme. Inclou totes les possibles ocupacions on es valora la formació i l’experiència de periodista o només la informació que produeixen els mitjans de comunicació? Són periodistes els que treballen en gabinets de comunicació, els gestors de comunitats on-line o els que participen en mitjans comunitaris -que en molts casos no ho tenen ni com una font d’ingressos-? De ser exigible un títol universitari de periodista, ho seria també en aquestes ocupacions que són, en el dos primers casos, els grans nínxols d’ocupacions que té el sector ara mateix? El debat seria, si més no, intens i si decidim que sí, llavors aquestes opcions professionals haurien de ser més presents en la formació.

Els mitjans comunitaris compliquen una mica més la situació: poden tenir professionals remunerats però funcionen bàsicament a partir de voluntariat i activisme. Molts dels que hi participen no tenen la llicenciatura de periodisme, tot i que cal remarcar que hi ha una nova generació de periodistes -amb formació universitària- que han col·laborat en mitjans com la Directa o Diagonal Periodico, La Tele, etc. perquè no han trobat opcions a les seues inquietuds professionals als mitjans de comunicació privats o públics. En aquest sentit, crec que les universitats haurien d’incloure la comunicació per al canvi social en els seus continguts: tant per mitjans comunitaris com per a aquells periodistes de gabinets que treballen per moviments socials.

Personalment crec que l’exercici del periodisme precisa de formació específica: de tècnica, de coneixements teòrics i d’una cultura general considerable, i que cal conscienciar els professionals de la funció social que fa el periodisme i de la responsabilitat i l’ètica del periodista. Alhora, opine que hi ha una part important de pràctica sense la qual, l’ofici, en realitat, no s’aprèn. El que no tinc clar és que siga l’actual formació la que s’haja d’exigir per a ser periodista perquè considere que té certes carències.

En la meua opinió caldria qüestionar-nos com a professió -a partir de les associacions de periodistes- i colze a colze amb les universitats quina formació fa falta per exercir la nostra professió, si s’adapta a la seua realitat i si forma de manera efectiva i amb pràctica. Sóc d’aquells que opina que una vegada consensuada i adaptada als “nous” periodismes i necessitats del mercat laboral, la formació per ser periodista, que hauria de ser diferent a la que s’ofereix actualment, hauria de ser obligatòria per exercir la professió.

El debat és obert, tot i que moltes vegades no de forma explícita. Si, finalment, creiem que no cal cap formació, explicitem-ho amb una regulació legal i determinem quines són les vies d’accés. Sóc dels que creu que la regulació genera garanties, drets i deures i per això hi aposte. A més, legislar al respecte pot ser una de les eines contra la precarització i desvaloració d’una professió tan important pel sistema democràtic com la de periodista.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.