Pau Crespo és sociòleg, criminòleg i té un màster en Dret i Violència de Gènere, el treball del qual ha inspirat el llibre La erradicación de la violencia de género en la prensa escrita, publicat per l’editorial El Petit Editor dins la col·lecció “Joves Investigadors” d’Acicom.

En el seu treball ha estudiat la cobertura de la violència de gènere als mitjans. Com es produeix aquesta?

Jo ho he enfocat des de tres òptiques diferents. Primera la jurídica: legislació vigent, normatives de prevenció, reglamentació de la llibertat front altres drets, etc. Segona, la professional: manuals sobre com aproximar-se al fenomen, codis d’autocontrol, etc. I tercera la realitat informativa.

El que m’he trobat és que la tercera incompleix sistemàticament les dues primeres. Moltes informacions són inadequades, no miren d’ajudar a la víctima, se centren en els fets violents sense contextualitzar, parlen com si no hi hagués una llei contra la violència de gènere ni una llei d’igualtat, com si encara fórem 20 o 30 anys enrere.

En alguns casos parla fins i tot d’una “justificació” de la violència de gènere.

Sí, aquesta és una pauta que existeix, no en totes, per sort, però passa. No és una cosa que el redactor faça explícitament, però quan s’escriu que “la va matar per gelosia” o “va actuar perquè estava borratxo” el receptor, en descodificar el missatge, pot entendre-ho així. Que si estàs gelós o begut pot ser comprensible matar la teua parella.

I com hauria d’actuar el periodisme per ajudar a eradicar aquesta violència?

Hauria d’informar de tots els elements, no soles de l’acció violenta. Hauria de donar molt més protagonisme a la víctima, contextualitzar el problema en la societat en què vivim i no aïllar-lo. Donar més informació destinada a les víctimes i el seu entorn per tal d’ajudar a gent que pateix casos similars ho perceben a temps i poder superar la situació. No parlar només dels casos on hi ha morts, hi ha moltes més situacions de violència de gènere i parlar-ne ajudaria a prevenir-les.

Però també assegura que hi ha força casos de bones pràctiques. Hi ha algun cas en concret que recordi?

Hi ha moltes informacions on no trobe res inadequat, que s’ofereix informació útil a la víctima, com els telèfons d’ajuda, que se l’anima a denunciar, etc. Però no recorde cap cas concret en què tots els mitjans ho feren bé, sempre és molt irregular. Excepte potser el “cas Pristorius” que va coincidir en el meu període estudiat i va omplir moltes pàgines i que va ser especialment desastrós. Potser perquè va ser assumit des de les seccions esportives, sense experiència en eixe tipus de notícies.

A banda del que són les notícies, potser més condicionades per l’actualitat i els fets concrets de cada cas, els diaris també publiquen altres tipus de peces: reportatges, opinió… Ha notat una millora en aquests altres formats?

Sí, però també hi he trobat casos pitjors. És cert que hi ha reportatges molt bons, on es dediquen dues pàgines a narrar molt bé tota la situació, amb molt de context, etc. Però també trobem els casos més extrems a l’altra banda, sobretot en opinió.

També ha analitzat la cobertura de la violència de gènere en les seccions d’internacional. A vegades s’ha denunciat que aquesta amaga un cert to etnocèntric. Quina és la seva conclusió?

No he entrat a fons en eixe estudi, però a banda és molt complicat, ja que la cobertura internacional difícilment tracta casos com la violència dins la parella, sinó que sobretot informa de fenòmens molt estranys ací, com les violacions massives, com per exemple a l’Índia.

Però sí que he trobat mecanismes estereotipadors de grups ètnics en les notícies d’ací. És força habitual, per exemple, que s’explique la nacionalitat de la víctima si és estrangera, però en canvi no isca la de l’agressor. Llavors investigues i gairebé sempre resulta que eixe és de nacionalitat espanyola. És una forma molt subtil de discriminar la immigració.