Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

M’agraden bàsicament dues coses del mediàtic líder de Podemos, Pablo Iglesias. La primera la seva capacitat d’explicar un programa polític d’esquerres sense necessitat de recórrer a les senyals d’identitat tradicionals de l’esquerra. Apel·lant tan sols a elements transversals com poden ser el sentit comú, la democràcia i els drets humans parla molt més de socialisme i lluita de classes que d’altres que se n’omplen la boca.

La segona cosa és la seva ferma voluntat de guanyar. Ja no es tracta d’aconseguir una representació formal que els permeti fer de mosca collonera als gestors del sistema: Vol guanyar per canviar les coses.

Així doncs, ja no es tracta d’apel·lar sentimentalment a la gent que es considera d’esquerres –“per a que no governi la dreta”, “d’esquerres de debò”, etc.- sinó d’explicar pedagògicament a qualsevol persona que ho passa malament que si ens organitzem podrem aconseguir viure tots millor. No es limita a tractar de furtar molletes de vot convençut a la capelleta del costat. Vol arrabassar el pastís sencer del gruix de votants –i abstencionistes- que no volen passar-se el dia pensant en la política però sí estan disposats a fer un esforç per ajudar a que les coses canviïn.

Al periodisme li cal fer la mateixa reflexió.

En els darrers anys han crescut i s’han reforçat molt els mitjans alternatius i comunitaris. Paral·lelament han anat apareixent mitjans propietat de periodistes, independents de l’oligopoli mediàtic –l’equivalent al bipartidisme en política- i sense els seus deutes ni servituds. El que s’ha avançat a l’hora de construir un espai mediàtic independent i amb voluntat de ser molest al poder és indescriptible. Però necessitem més.

Igual que el símil polític que descrivia a l’inici del text, cal uns mitjans capaços d’informar –seguint amb les metàfores ovidianes- de qui són els bons dels que sempre se’n diu que són dolents sense necessitat de recórrer constantment als llocs comuns de l’imaginari esquerrà per tal de fidelitzar el lector prèviament convençut.

Per a fer-ho primer de tot cal la visió estratègica i la voluntat. I en segon lloc, evidentment, el potencial econòmic i tècnic per arribar a massives capes de població sense obligar-les a fer un gran esforç.

Poc a poc sembla que van apareixent –o creixent- els projectes que avancen en aquesta línia, que s’acumulen forces i es trenquen esquemes. Però queda la sensació que encara hi ha massa dispersió de forces, massa mentalitat d’escamot guerriller quan potser convindria començar a bastir exèrcits amb armament pesat; poques sinergies i confluències quan són imprescindibles, sobretot quan anem escassos de recursos, i massa rutines difícils de trencar.

I finalment cal pensar també en la batalla del format. A internet semblaria que les forces s’estan equilibrant més o menys –sempre i quan no es carreguin la neutralitat de la xarxa-, i és important, ja que serà el camp de batalla decisiu del futur. Però no cal oblidar que ara mateix la televisió encara és l’únic mitjà amb capacitat de penetració suficient com per crear hegemonies.

Així, la concessió de freqüències radioelèctriques vindria a ser l’equivalent mediàtic de les lleis electorals injustes en el camp polític. Però si aquestes no han de ser un obstacle per a que opcions emergents es llancin a guanyar uns comicis, no veig perquè els periodistes no podem començar a plantejar seriosament la democratització de l’espai radioelèctric i, en general, de la llibertat de premsa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.