Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A mesura que s’acosta el 9 de novembre augmenta l’interès informatiu –i les campanyes propagandístiques- al voltant del procés sobiranista català. Un dels diaris de Madrid que ha fet un esforç més gran en aquest sentit en els últims dies ha estat El País. Primer amb tota la cobertura que va donar al manifest Libres e Iguales i després amb la publicació, diumenge passat, d’una àmplia enquesta sobre l’opinió dels catalans entorn el seu encaix a Espanya i de dos especials, un en format vídeo –“Les altres veus del debat sobiranista”- i l’altre en reportatge –“Què passa a Catalunya”.

Primer de tot podria sorprendre que el diari més llegit arreu de l’Estat espanyol hagi trigat quasi dos anys de fort debat al voltant de la possible independència de Catalunya a tractar d’acostar-se amb profunditat al fenomen, i que encara avui hagin d’explicar “què passa a Catalunya”.

Però és que a més, quan El País evita tractar d’entendre “el que passa” per continuar convencent els seus lectors que en realitat això no està passant. El cas més evident es troba en l’enquesta publicada diumenge 19 de juliol on pot veure’s com des del mes de maig –comparant-ho amb un altre estudi del mateix diari- l’independentisme creix cinc punts que guanya als partidaris del blindatge d’una sèrie de competències que, per ara, ningú ha plantejat com opció política viable. Tot i aquest retrocés de cinc punts, el titular escollit per a la portada del diari és que “La tercera via es consolida entre els catalans”.

Avui mateix, el reportatge “Parla la Catalunya silenciosa” –acompanyat de l’entrevista a Josep Ramon Bosch, president de la Societat Civil Catalana (SCC) i dins l’especial “Què passa a Catalunya”- evita de nou oferir arguments a favor de quedar-se a l’Estat espanyol i prefereix negar el fet que hi ha una contundent majoria de catalans que volen ser preguntats sobre aquest fet. Així, el reportatge cita Susana Beltrán, vicepresidenta de SCC, afirmant que “molta gent està a favor de la consulta ‘perquè no se li ha explicat què és’. ‘Només es parla d’això que han anomenat el dret a decidir, i qui dirà a una enquesta que està en contra de quelcom que sona tan bé?’”

L’altre argument central del diari per explicar el predomini social sobiranista és la por. De fet, la majoria dels entrevistats per al reportatge prefereixen “mantenir l’anonimat”. Però, por a què? El mateix president de SCC reconeix que no “es pega” ni “s’insulta” ningú per declarar-se contrari a la independència. La por és a un “rebuig social” a “un indeterminat però palpable ostracisme social” o fins i tot a unes més quantificables “represàlies laborals”.

El reportatge no intenta explicar com pot donar-se aquest “rebuig” sense un ampli suport social a la independència que impedeixi als seus contraris expressar-se lliurement. Tampoc posa cap exemple de represàlies laborals i ni un sol cas concret que permeti entendre aquest “ostracisme”. En canvi, en els últims mesos han saltat a la llum els casos de dos professionals que han tingut problemes per expressar públicament les seves opinions polítiques: Clara Ponsatí i Jordi Galí, ambdós van declarar-se independentistes, però no són citats en l’article.

La por també és una de les idees predominants de la sèrie audiovisual “Les altres veus del debat sobiranista”. Dels deu mini-reportatges de les que consta, dos estan titulats enfocats cap al conflicte –“Això és una guerra” i “Els immigrants estan dividits com nosaltres”- mentre que l’entrevista a Albert Abelló, president de la Cambra de Comerç de Tarragona, està clarament dominada pel discurs de la por a un col·lapse econòmic que no seria tan generat per la pròpia independència com per les possibles represàlies espanyoles en cas que s’opti per aquesta via.

Però en canvi és la il·lusió el sentiment que està ajudant a fer créixer l’independentisme a Catalunya. I ho explica un reportatge del mateix diari –“El viatge cap al sobiranisme”, dins l’especial “Què passa a Catalunya”- sobre els motius i procedències del nou independentisme.

És xocant que, tenint en compte que primer va publicar-se aquest, el reportatge sobre la “Catalunya silenciosa” d’avui no dediqui un sol contra argument que tracti d’esvair aquesta il·lusió, sinó que es limiti a repetir que l’independentisme, senzillament, no és majoritari.