Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’anunci de Jordi Pujol assegurant que havia comès frau fiscal durant 34 anys porta obrint portades des de dissabte. La importància del personatge Pujol i el delicat moment polític català és evident que han amplificat una notícia que el mateix interessat va tractar de relativitzar, en fer-la pública un divendres a la tarda de juliol.

Però més enllà d’interessos polítics més o menys conjunturals i del debat sobre si la confessió de l’expresident respon a un avançament davant una imminent denuncia, o és una “voladura controlada” per amagar delictes pitjors hi ha un altre element de fons de la noticiabilitat dels fets que cal tenir en compte: la creixent sensibilització social respecte el frau fiscal. Un tema que sols l’Anuari Mèdia.cat de 2012 encara considerava silenciat.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

A Mèdia.cat volem recordar cinc exemples de defraudadors fiscals tant o més greus que el de Jordi Pujol que no van arribar ni a una sola portada:

1. La família Borbó: Fa poc més d’un any, una investigació periodística va desvelar que Joan de Borbó va deixar una herència als seus tres fills –un d’ells, llavors cap de l’Estat espanyol, Joan Carles I- de 1.100 milions de pessetes de 1993 en comptes bancaris a Suïssa. El que havia de ser només una anècdota va esdevenir un principi d’escàndol: no hi havia cap constància que el monarca hagués repatriat aquests fons, n’hagués regularitzat la seva existència ni hagués abonat cap tipus d’impost. A pesar de la gravetat dels fets –i de la similitud amb el cas Pujol- el “tema” va ser despatxat ràpidament i les explicacions de la Casa Reial van ser acceptades acríticament pels mitjans a pesar de la seva opacitat i de la raresa d’alguns dels pocs que van donar-se, com el fet que tota la suma heretada corresponia exactament al que calia pagar en concepte de deutes i obligacions pendents. El cas mai va arribar a cap portada.

2. Emilio Botín: Al president del Banco de Santander li van descobrir comptes a Suïssa per valor de 2000 milions procedent també d’una herència del seu pare que havia tret divises il·legalment en època de la república. Fins i tot va iniciar-se una investigació penal. El cas, però va tancar-se ràpidament gràcies a un acord amb hisenda del qual se’n va posar en dubte la legalitat. La notícia només va arribar a la portada d’un diari: The New York Times. Cap rotatiu català o espanyol va trobar prou rellevant el cas per destacar les activitats il·lícites del principal banquer de l’estat.

3 i 4. Famílies Carulla i Carceller: Són només els exemples més recents dels problemes amb hisenda d’algunes de les principals nissagues de la burgesia catalana. Un conflicte del qual poques se n’escapen. Fa menys de tres mesos que els propietaris de Gallina Blanca –i accionistes de referència a l’Ara- van haver de pagar 6,4 milions d’euros a hisenda per regularitzar la seva situació. Un mes abans eren els propietaris de la Damm –i moltes altres empreses- els que passaven pels jutjats per un presumpte frau que podria superar els 70 milions d’euros. El cas segueix obert a pesar del seu arxiu parcial.

5. 24 bilions en paradisos fiscals: Una investigació del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació, després de mesos de feina, sistematitzava el funcionament dels paradisos fiscals i publicava el nom de desenes d’empreses i persones que ajuden a engreixar la xifra de 24 bilions d’euros que s’hi calcula que s’hi amaguen, fins a una tercera part del PIB mundial (encara que sempre cal tenir en compte que aquestes xifres són aproximacions hipotètiques). Cap gran mitjà del país li va donar una importància significativa. I això que l’esquema delictiu que tenalla els pressupostos públics arreu del món té una bona representació a l’Estat espanyol: fins al 71% de l’evasió fiscal està protagonitzada per grans fortunes i empreses, segons el sindicat de tècnics d’hisenda.