Periodisme trinxeraire

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Arrenquem el setembre políticament més calent dels últims anys. Potser el més calent dels últims tres-cents anys! I l’octubre i el novembre no es quedaran curts. Cordem-nos tots, perquè vénen revolts, giragonses i sotracs de tota mena. Vivim temps trepidants, temps de canvi, temps imprevisibles… Una autèntica llaminadura per al periodisme. Però quin periodisme? Vet aquí la qüestió.

Que el país estigui més viu que mai, més intens que mai, més trasbalsat que mai, genera una tensió informativa que no pot fer sinó estimular el bon periodisme, però, malauradament, sembla que els més estimulats, de moment, són els trinxeraires. Poso dos exemples diàfans, dos articles escrits i signats per dos dels exdirectors de l’ABC, José Antonio Zarzalejos i Luis María Ansón, dos dels periodistes més guardonats, premiats i prestigiats a les Espanyes.

El primer, signat per Zarzalejos i publicat a El Confidencial.com, es titula “Què coño es la UDEF? El Estado, señor Pujol”, i a dins, l’exdirector de l’ABC i –atenció- germà del qui va ser cap dels serveis secrets espanyols durant els governs d’Aznar, escriu: “L’Estat li ha fet a qui va ser Molt Honorable, un vestit a mida. Perquè per enfrontar-se a l’Estat, desafiant-lo, cal lligar-se els matxos i estar net com una patena, amb les butxaques transparents i en disposició que els serveis d’intel·ligència passin l’escàner”. Es pot dir més alt, però no més clar. Tan clar, que l’article acaba així: “Si l’Estat ha pogut amb Pujol, també podrà amb d’altres”.

El germà del qui va ser cap dels serveis d’intel·ligència espanyols ens explica, doncs, que la confessió de l’expresident ha estat clarament orquestrada per l’Estat, que no fa altra cosa que respondre al que considera una agressió (la conversió independentista de Pujol). I Zarzalejos és molt clar: el que li ha passat a Pujol, li passarà a tot aquell que continuï desafiant l’Estat. Aquestes són les febleses, les misèries amb què s’està fent la guerra.

Més enllà d’aquestes febleses i misèries, que hi són –i aquest és el drama català!-, periodísticament és molt rellevant que tot un exdirector accepti convertir-se en portaveu de les clavegueres de l’Estat. Un fet que no és ni casual ni insòlit: Vint dies després, un altre exdirector de l’ABC, Luis María Ansón escriu i signa, aquest cop a El Mundo, l’article “A Mas no le llega la estelada al cuerpo”. Un article on l’exdirector assegura que “Mas sap que Rajoy va a per ell. D’aquí ve el seu desassossec. Alguns dels més sagaços agents espanyols investiguen la seva activitat, sobretot entre el 1995 i el 1997” (quan Mas era conseller de Política Territorial). I Ansón acaba assegurant que si el president no renuncia a la consulta, “s’enfrontarà, potser en les properes setmanes, a un escàndol de proporcions majúscules. I Artur Mas ho sap”. Pim, pam!

Un cop més, és d’agrair la claredat i la transparència de la informació. Estem en guerra, i la guerra és bruta. Entesos, agraïm la sinceritat. Però, un cop més la pregunta torna a ser: fer de portaveu de les clavegueres de l’Estat fins al punt d’arribar a confondre informar amb amenaçar, és periodisme? Si a això hi afegim –per posar dos exemples- els titulars de portada d’El Mundo i La Razón de divendres passat en què allà on els diaris barcelonins deien Fossar de les Moreres, El Mundo titulava “el  temple del secessionisme” i La Razón, “el lloc on els radicals cremaven fotos del Rei i banderes d’Espanya”, l’espiral trinxeraire agafa encara més cos. Sempre s’ha dit que el periodisme és la primera víctima d’una guerra. Doncs això. Lliguem-nos els matxos de la professió i aguantem el xàfec, perquè l’allau de trinxeraires serà antològic!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.