Paraules connotades

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Els periodistes reflexionem més aviat poc sobre l’ús que fem de determinades paraules o expressions quan escrivim un text. Massa sovint repetim allò que hem llegit o sentit a d’altres llocs, sense parar-nos a pensar si aquell mot o expressió que estem utilitzant és el que  millor reflecteix allò que volem dir. Un exemple: els diaris de Madrid fan servir el binomi “desafío secesionista” per descriure això que passa a Catalunya des de fa uns anys. “Desafío” és una paraula poc moderna, ens remet als duels d’armes de segles enrere, quan un greuge era contestat amb un desafiament públic a veure qui disparava més ràpid. Ajuntar “desafío” amb “secesionista”, que sona a delicte, a cosa feta per malfactors, i que, a més, rima amb “terrorista” i “rojo-separatista”, completa el caràcter sòrdid de l’expressió. No és per casualitat, és clar.

Els periodistes més “cavernícoles” han trobat encara una expressió més ferotge i que, fins fa poc, només els jugadors de mus (joc de cartes) entenien: “órdago”. Sembla ser que és una paraula que ve de l’euskera (“hor dago”, que vol dir “vet ací”) i que, dins del joc del mus, vol dir més o menys “m’ho aposto al tot per tot”. Si poses “órdago secesionista” al buscador de Google, et surten més de 20.000 resultats. L’expressió la fan servir des de El Mundo a l’ABC, passant per tots els digitals de dretes, però també apareix en un article de La Vanguardia digital (20 de juliol) i en un altre de El Periódico (18 de març), en aquest cas com a avantítol, fent referència a unes declaracions de Luis de Guindos. Això ens demostra fins a quin punt periodistes de mitjans d’aquí s’amaren d’expressions encunyades allà amb un sentit pejoratiu i les deixen anar, com si fossin neutres. Per descomptat que no m’he mirat les 20.000 entrades, només les 50 primeres; per tant, encara potser trobaríem alguna sorpresa més.

Fa uns anys als mitjans catalans es va posar de moda l’expressió “a casa nostra”, per referir-se a Catalunya, tot esquivant el problema d’usar “el nostre país”, de manera que alguns lectors poguessin entendre Catalunya, i d’altres, Espanya. Per sort, sembla que ha quedat una mica en desús, però durant una època tot era “de casa nostra”, i a TV3 n’estaven abonats, a aquest gir metafòric. Deien, per exemple: “L’agost s’ha tancat amb 25 morts a les carreteres espanyoles. A casa nostra, però, la xifra d’accidents ha baixat respecte l’any passat”. Però no s’adonaven que equiparar el país a una “casa”, encara que sigui “nostra”, no deixa de traspuar una idea localista, estreta, del nostre marc de referència.

El llibre d’estil de la CCMA descriu com a tòpics periodístics aquelles “expressions que neixen amb voluntat d’originalitat i que, de tan repetides, perden força i frescor”. En cita unes quantes, que cal evitar, com ara la tan suada “les reaccions no s’han fet esperar”, enlloc de la més natural “les reaccions han arribat ben aviat”. Però no diu res, que jo sàpiga, de reflexionar sobre les connotacions ideològiques de les paraules, especialment d’aquelles que es refereixen a situacions polítiques o socials noves, i que un periodista hauria de triar amb molta cura. Dir d’algú que és “independentista” implica adoptar un punt de vista autocentrat català: és algú que vol la independència del seu país. Dir-ne “secessionista” implica adoptar el punt de vista colonialista: és algú que vol “trencar” una part d’un tot. Per la mateixa raó, crec que és més lògic dir “unionistes” als que volen mantenir la situació actual, ja que això engloba tant els “federalistes” com als més ferotges “centralitzadors” de la gestió de l’Estat.

Ja em vaig referir a una qüestió semblant el març del 2011, quan em va sobtar que els mitjans qualifiquessin de “rebels” els activistes dels països àrabs que lluitaven per enderrocar les dictadures que els atenallaven, i en canvi, no haguessin escollit altres noms, com “resistents” o “insurgents”. En definitiva, que cap ús de la llengua no és neutre, però que un bon periodista sempre hauria de saber perquè tria una paraula i no una altra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.