Al juliol, el Congrés espanyol aprovava la primera versió del que s’ha anomenat “Cànon AEDE” o “taxa Google”, l’impost que hauran de pagar aquells portals o serveis d’internet que ofereixen enllaços “amb cites no rellevants” de notícies. La reforma legal encara ha de passar els tràmits a la càmera alta i hi ha molts dubtes sobre la seva aplicació pràctica, però una repassada a les webs d’alguns dels principals socis d’AEDE (Associació d’Editors de Diaris Espanyols) que són pràcticament tots els diaris impresos de pagament de l’Estat espanyol mostren algunes violacions clares de l’esperit de la llei que tant han impulsat.

1. Citar és dolent? Moltes edicions digitals de diaris inclouen en les seves notícies enllaços a altres notícies relacionades –a vegades només vagament- d’altres mitjans. A vegades s’inclou només el titular, en d’altres també una imatge i /o entradeta. Això es considera un servei al lector al qual se li facilita l’accés a informació més variada i plural, però la nova llei obligarà a pagar per fer-ho.

2. El vídeo viral… de producció aliena. Un bon vídeo és una forma eficient d’aconseguir moltes visites per a un portal. La possibilitat que altres webs puguin incrustar-lo permet que aquest es difongui ràpidament sense que el seu autor original perdi les visites i per això la majoria d’usuaris de serveis com You Tube o Dailymotion decideixen deixar oberta aquesta opció per a què altres internautes els ajudin a difondre les seves produccions. Molts diaris, però, prefereixen descarregar el vídeo i tornar-lo a pujar al seu servidor per així acumular ells les visites –incloses les de tercers usuaris que sí difonen el vídeo mantenint l’enllaç al web original- i en alguns casos fins i tot hi incrusten la seva pròpia mosca.

3. Autor foto: Twitter. Des dels diaris s’ha criticat sovint, i fins i tot editorialitzat, contra el que consideren robatori de continguts per usuaris de les xarxes socials. En canvi parlen molt menys de l’apropiació de continguts, sobretot imatges, creats per usuaris d’aquestes xarxes per ells mateixos. Un dels diaris que més crítiques ha rebut ha estat l’ABC –al mateix temps molt bel·ligerant amb la “pirateria a internet”- i sovint s’han llençat campanyes de denúncia per part de fotògrafs freelance, afeccionats o bloguers.

4. El plagi no és només cosa de blogs o mitjans petits. Encara que la pràctica de copiar articles d’altri segurament és tan antiga com el mateix periodisme, la informàtica i internet permeten tan multiplicar-ne la pràctica com la seva detecció. Així, gràcies a les xarxes socials molts periodistes freelance, de mitjans petits o bloguers poden fer saber que un gran diari els afusella.

 

 

5. Inducció al delicte? Durant la tramitació de llei i també els anys previs, des de l’AEDE s’ha argumentat repetidament sobre les pèrdues milionàries que els suposen els serveis d’enllaços i les xarxes socials, que es nodreixen dels continguts que ells generen. Però paral·lelament totes les edicions digitals han anat incorporant sistemes per tal de facilitar al lector la difusió dels seus articles, incloent-hi l’ús de xarxes socials i serveis d’enllaços.