París liberé! Entre records recuperats i oblits recurrents

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquest agost s’ha commemorat el 70è aniversari de l’alliberament de París de les tropes nazis. Un cop més s’ha aprofitat per recordar la presència de “La Nueve”, la companyia formada majoritàriament per exiliats de l’Estat espanyol que va ser la primera força aliada a entrar a la capital francesa. Fins i tot va aprofitar-se per homenatjar Amado Granell –el tinent de Borriana que va aparèixer en la primera portada del Libération després de l’alliberament- al cementiri de Sueca on es troba enterrat.

Tot i que ja fa deu anys que les autoritats franceses reconeixen oficialment l’esforç d’aquells republicans en la seva pròpia guerra i la bandera tricolor espanyola participa en les desfilades commemoratives, aquí segueixen sense gaudir de cap tipus de reconeixement per part d’un estat que, en tants aspectes, és hereu d’un aliat dels nazis. Així doncs, benvingut sigui qualsevol tipus de recordatori o homenatge popular.

Però…

El retrobament amb els nostres propis herois no hauria de ser motiu per reforçar altres oblits. Sovint hi ha una història enterrada darrere els fets gloriosos que ens fan inflar el pit d’emoció:

Enmig de les picabaralles polítiques de l’alt comandament aliat, Charles de Gaulle va exigir al comandant suprem estatunidenc, Dwight Eisenhower, que fossin tropes franceses les primeres a entrar a París. Eisenhower, que no tenia cap pressa en entrar a la ciutat, va acabar cedint però amb una condició: que no fossin militars negres els que acaparessin el valor simbòlic de la gesta. En aquella època als Estats Units practicava la segregació racial i aquesta era aplicada rigorosament a l’exèrcit.

Però això comportava un problema. Fins a un 60% de les “forces franceses lliures” estaven formades, no per heroics francesos fugits del territori ocupat per anar a lluitar per la llibertat de la seva pàtria, sinó per soldats colonials africans. Senegalesos, congolesos, txadians o algerians que lluitaven per una metròpoli que no els cuidaria massa bé, ni abans ni després del conflicte. Al final, La Nueve era la companyia amb un percentatge més elevat de blancs i, per tant, a la que li va tocar figurar a les fotografies.

Més tard, els soldats algerians que, sota bandera francesa, es jugaven la vida per aixafar el nazisme descobriren, en tornar a casa que els seus familiars havien estat massacrats pels soldats del mateix país que ells estaven defensant, tal com va passar a la massacre de Sétif durant les celebracions pel final de la guerra, el 8 de maig de 1945, quan policies colonials van disparar contra una multitud pel “delicte” d’onejar banderes algerianes.

Al Senegal, centenars de tirailleurs sénégalais esperaven el cobrament de la seva “prima de desmobilització” de 500 francs –igual que la resta de soldats de l’exèrcit francès- quan les autoritats van decidir pagar-la en francs colonials (CFA) que tenien la meitat de valor. Les seves protestes van resoldre’s amb una matança en la qual van perdre la vida entre 25 i 300 d’aquests herois antifeixistes –només la mesura del ball de xifres pot fer entendre el desinterès europeu per la qüestió- en els fets Thiaroye, considerats un símbol de l’autoritarisme colonial.

Per ara, les banderes d’Algèria i Senegal segueixen sense ser presents a la desfilada commemorativa de París i Europa continua sense enfrontar-se als horrors del seu passat colonial.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.