Paraules, paraules…

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fidel a la seva condició imperfecta, el periodisme deixa veure les seves febleses quan més cridat està a demostrar la seva solidesa. En tenim exemples dia a dia i en tindrem de ben segur molts més durant els mesos vinents.

Aquest estiu, hem tornat a ser testimonis de faltes ètiques en l’exercici periodístic, algunes d’elles irrefutablement capcioses, a propòsit del context sociopolític. Les més escandaloses han estat criticades a les xarxes socials. Fotografies oportunistes, articles d’opinió amb to amenaçador i portades de periodisme-ficció. Les més imperceptibles, però, fruit d’una certa inconsciència i inèrcia, també prometen sacsejar la conjuntura si no hi posem remei.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Hi ha cert perill en la tendència que s’està imposant cada vegada més en el sector de prioritzar les declaracions per davant de l’anàlisi o l’aprofundiment. Certament, les manifestacions de les personalitats públiques tenen valor informatiu, però sóc del parer que cal mesurar bé la seva rellevància ponderant tots els factors i, sobretot, no desatenent la informació de fons. En un context com l’actual en el qual les posicions estan definides i el llenguatge que predomina és més aviat figurat que no pas concís, té sentit fer prevaldre sistemàticament les declaracions per sobre de l’anàlisi de la complexitat del tauler?

Hem arribat a la situació surrealista en què o bé reiterem titulars canviant paraules o bé perdem el temps intentant treure suc d’unes expressions aparentment buides, autoconvencent-nos que guarden un missatge ocult entre línies.

Però més enllà de la lectura en termes estrictament ètics, cal reflexionar-ho també en clau general. El procés polític que estem vivint porta intrínseca una batalla mediàtica. Part de l’esperança de l’estat per desactivar-lo passa per desmobilitzar els ciutadans servint-se dels mitjans. Com a periodista, presenciar com l’statu quo veu els mitjans com a “cooperadors necessaris” m’aboca a la desesperança. Però, com a ciutadana, encara més. En primer lloc, perquè em fa tremolar el marc mental, lluny de la verticalitat imposada i plenament entregat als canvis paradigmàtics a què ens empeny la conjuntura. I, en segon lloc, perquè suposa el retorn de l’ombra de la involució, en què l’estat s’erigeix com a modelador de l’opinió pública i entatxona discursos amb vocació dominadora.

Per radicalitat democràtica, ara que aquest és el principal clam dels ciutadans, els mitjans hem de cercar donar arguments fonamentats, resoldre incerteses, més que no pas quedar-nos amb la superficialitat d’algunes paraules que tenen com a objectiu aportar confusió. Perquè si no esdevindrem còmplices dels mecanismes de desinformació i això sí que seria una declaració en tota regla de renúncia al periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.