Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El manual clàssic de la manipulació periodística recomana, en el moment de publicar una notícia amb voluntat d’intoxicar, de barrejar dades o noms verídics i fàcilment comprovables amb altres falsos, inventats o exagerats, per tal de donar més veracitat a la mentida i dificultar-ne la detecció. El Mundo, però, aquest cop ha decidit saltar-se aquesta regla en el reportatge “Mossos independentistes, en tàctiques de guerra”, que avui ocupa pràcticament la meitat de la portada del rotatiu.

El text, basat únicament en les “fonts pròximes” i anònimes habituals d’aquest tipus de periodisme, aporta ben poques dades. De fet, cita una associació dedicada a les simulacions d’entrenament militar conegudes com a Air Soft, però sense dir-ne el nom, com tampoc ubica exactament les instal·lacions d’aquesta pràctica que serien emprades per a un entrenament militar il·legal –inclòs l’ús de munició real- que es limita a situar a Igualada.

Aquesta imprecisió ressalta amb l’exactitud amb el que les fonts consultades pel diari són capaces d’assenyalar que els impulsors d’aquesta suposada milícia independentista estan tractant de comprar un “fusell d’assalt SA-VZ 58, amb un cartutx de 7,62 per 39 mil·límetres, dissenyat i fabricat a la República Txeca”.

A banda d’això, els únics noms comprovables que apareixen a l’article serien la Unitat Central de Recursos Operatius (UCRO) dels Mossos d’Esquadra, Estat Català i el Front Nacional de Catalunya (FNC), a més de persones properes a l’expresident d’ERC, Josep lluís Carod-Rovira.

El problema, però, és que la policia catalana no compta amb cap “grup d’elit” anomenat UCRO, i molt menys vinculat a les tasques d’intel·ligència que li atorga el diari, ja que la nomenclatura de “Recursos Operatius” dins els Mossos es reserva a tasques d’antiavalots i ordre públic, tal com per exemple les àrees regionals de Recursos Operatius (ARRO), que reforcen la Brigada Mòbil (antiavolt) en casos puntuals.

De fet, l’única referència a aquesta suposada UCRO que pot trobar-se a la xarxa és un reportatge de El Confidencial del passat abril on s’explica que “ni tan sols figurava a l’organigrama intern de la Conselleria de l’Interior com a tal” i que feia les reunions “presidida per una bandera estelada”. L’article, sense signar i sense identificar cap de les seves fonts assegurava que aquest grup s’havia creat per espiar els moviments socials “antisistema”, però que havia ampliat les seves activitats a partits com la CUP, PSC o ERC. A pesar de la gravetat de les acusacions, cap altre mitjà va fer-se ressò del que s’hi explicava –exceptuant un altre digital– i fins ara no hi ha hagut cap actuació política o judicial que corrobori alguna sola de les informacions que s’hi citen.

Pel que fa a Estat Català o el FNC, les organitzacions que, segons El Mundo, serien les encarregades de proporcionar els integrants d’aquesta hipotètica futura milícia, es troben pràcticament inactives avui en dia. El FNC –com reconeix el mateix article- va dissoldre’s el 1982 i només l’abril de 2013 va crear-se una nova organització amb el mateix nom –el que va ser denunciat pels integrants històrics del FNC com una usurpació de sigles- sense que, des de llavors, s’hagi tingut constància de cap activitat i fins i tot el seu web està desactivat. Estat Català es troba també en estat de pràctica paràlisi des de fa més de deu anys per una greu crisi interna i la seva activitat a la xarxa és pràcticament nul·la, amb les webs i perfils en xarxes socials quasi inactives. A la pràctica aquest partit seria un integrant més de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència, que aposta per aconseguir la plena sobirania emprant mitjans únicament polítics.

Finalment, El Mundo no cita cap nom de qui hauria servit de pont entre aquests mossos i els mercenaris britànics que els servirien d’instructors, limitant-se a explicar que són “persones que ja van tenir una relació directa amb la trobada de Carod-Rovira amb José Antonio Urrutikoetxea Bengoetxea, Josu Ternera, i altres dirigents de l’organització terrorista ETA el 2004 a Perpinyà”. En el text no s’especifica per quin motiu algú amb capacitat d’organitzar una trobada amb dirigents clandestins d’ETA seria capaç de contractar exmilitars britànics, tan allunyats, un de l’altre, ideològicament i organitzativa.

Armes, entrenament i espionatge dels Mossos

Altres investigacions judicials han posat altres vegades als Mossos d’Esquadra a l’ull de l’huracà per pràctiques que ratllaven la il·legalitat o que, com a mínim, eren qüestionables èticament. La compra de material no oficial per part d’agents antiavalots –i que després seria utilitzat en la repressió de manifestacions- va causar un fort escàndol polític el 2007.

Més recentment, una altra investigació periodística va provar l’entrenament d’agents catalans –i d’altres cossos policials de l’Estat espanyol- amb tàctiques de guerra a Israel, totalment legal però èticament discutible i, en tot cas, mai publicitada.

I una filtració provocada pel grup hacker Anonymous, va provar que els Mossos d’Esquadra encarregaven a l’empresa Cesicat la monitorització a les xarxes socials d’activistes socials, periodistes i grups de l’esquerra independentista, però mai s’ha provat l’espionatge a “moviments contestataris amb la iniciativa sobiranista d’Artur Mas”, tal com afirma El Mundo sense atrevir-se a posar noms a aquests moviments.

De fet, cap d’aquestes notícies va ser revelada per El Mundo, que en algun cas ni tan sols va publicar-la o, en cas de fer-ho, li va donar molta menys importància que a aquest reportatge.