Un grapat de diaris

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Un euro el mechero de cocina, cuatro mecheros un euro; el mechero de cocina un euro, cuatro mecheros un euro“. Així passa el matí als passadissos de connexió entre l’estació de Rodalies del Clot i el metro, amb la repetició interminable de la cantarella del venedor, aquell home de posat seriós, constant, de barat tallat de cabell, també una mica desdentegat, amb les mans sovint darrere de l’esquena, agafades… Al seu costat, sovint, hi ha un altre venedor, menys reclamador, que sosté sota un braç uns quants diaris, i els passatgers dedueixen que els ven. Dic que dedueixen perquè no li he vist vendre’n mai cap, així com l’altre sí que triomfa amb els estris de cuina, de fumar o a vegades amb “la carterita Aluma”, aquesta a tres euros. La majoria de viatgers potser ja hauran llegit el diari, perquè en algunes estacions o a dins dels combois n’hi ha de franc, o aniran a treballar o a estudiar o a esmorzar a llocs on els poden fullejar. A la gent li agrada llegir el diari.

L’any 1990 la difusió dels tres principals diaris que es llegeixen a Catalunya era la següent: segons OJD, 375.875 Països, 218.276 Vanguardies, 171.439 Periódicos. Eren aquells caps de setmana de baixar al quiosc amb un carretó i de lluites aferrissades per les promocions. I de plantilles amb centenars de periodistes… En aquells anys 90 fins i tot La Razón triomfava entre els catalans, sobretot amb això de les promocions, i a l’ABC hi treballaven declarats independentistes. Només hi havia una certa inquietud per l’alt cost del paper. De tot plegat n’ha quedat constància històrica i documental en un volum gruixut titulat “200 anys de premsa diària a Catalunya 1792-1992”, dirigit per Josep Maria Huertas Claveria i corresponent a l’exposició del mateix nom que es va fer a La Pedrera. Els buscadors d’errors, entre tanta dada, poden trobar a internet una crítica despietada de l’historiador Josep Maria Figueres. Però la feinada es va fer.

Vint-i-tants anys després el panorama ha canviat radicalment. No només pel fet que aquella exposició es quedava molt curta assenyalant com a reptes de futur el CD-ROM, la “connexió internet” i el “diari electrònic”, sinó perquè el més dramàtic són les xifres de vendes, sovint maquillades amb la difusió. Aquest juliol La Vanguardia ha justificat una difusió de 149.281 exemplars i unes vendes de 39.571 exemplars. Al Periódico li corresponen unes dades, respectivament, de 92.222 i 53.732 exemplars. I El País, amb tot l’Estat per desplegar-se, té una difusió de 267.000 exemplars i unes vendes de 148.800 exemplars.

Però com que ja fa anys que plorem, i remarco que a la gent li agrada llegir el diari, vull reivindicar que encara val la pena anar al quiosc. És cert que la propaganda política, els equilibris amb els inversors econòmics i les manies de cada director són inescrutables. Però, molt de tant, per exemple, amb la peça que aquest diumenge passat al País Rebeca Carranco i Jesús Garcia explicaven la història del policia vinculat a la guerra bruta contra ETA que ara porta el 091 a Barcelona, sabem que els diners que costa un exemplar estan ben gastats. La majoria de diaris, també cal dir-ho, surt car invertir 23,30 euros o 2,50 euros per rellegir el que has escoltat o repassat als digitals. Però, insisteixo, encara val la pena comprar diaris.

Òbviament n’hi hauria per omplir una enciclopèdia analitzant les coses que s’han fet malament, començant per la decisió de The Times de reintroduir les màquines d’escriure almenys com a so d’ambient a la redacció. Hem deixat d’aixecar el telèfon amb tanta cerca a internet i tanta rapidesa per publicar a la web? “Això sembla una biblioteca!!” era un dels crits de guerra a mitja tarda en algunes de les redaccions on vaig treballar. No crec que hagi canviat massa. Mentrestant, tal com ho vaticinava ja fa dos anys un alt càrrec d’un diari de Barcelona, falten pocs dies perquè algú prengui la decisió de sortir només en cap de setmana. Només així es quadraran números… Però fóra bo que els periodistes no oblidéssim que a la gent, encara, li agrada llegir diaris.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.