Contemplar la barbàrie, o no

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En ple mes d’agost, moment de més o menys calma informativament parlant, el vídeo de l’assassinat del periodista nordamericà James Foley posava de nou el focus en el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió i el dret a la intimitat. En plena era de les xarxes socials, amb la conseqüent difusió instantània de contingut, les opinions i sensacions, per exemple dels usuaris de twitter, mostraven tot tipus de posicionaments.

Immediatament em va venir al cap una de les cobertes més esfereïdores que he vist mai en un mitjà, datada el 27 de febrer de 1903.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

 

La Vie Illustrée era un dels magazines francesos més populars de l’època, però el fet de mostrar la brutalitat de la mort no era una exclusiva seva ja que al tombant de segle, en plena popularització de les revistes il·lustrades, els exemples de piles de cadàvers morts per la fam a l’Índia o les execucions massives a la Xina protagonitzaren reportatges fotogràfics a publicacions com l’americana Leslie Week o la també francesa L’Illustration. Aviat, però, es va establir una mena de pacte entre mitjans, editors i fotògrafs per evitar mostrar la mort tan explícitament. I la Gran Guerra, període durant el qual s’establiren les bases de la Propaganda i on els exèrcits controlaren la difusió de les imatges, tan fotogràfiques com fílmiques, va fer la resta.

Enguany que se’n commemora el centenari han emergit centenars de milers de fotografies inèdites que configuren una iconografia bastant allunyada de la que els mitjans van publicar durant el conflicte, com a exemple la iniciativa de la Biblioteca Nacional Francesa, que va fer una crida per a recuperar tot tipus de documentació personal per donar veu a les víctimes, sobretot soldats.

Durant un temps es va creure que si l’horror es podia fer prou gràfic la majoria de la gent assumiria l’atrocitat i s’acabarien les guerres. El cas més paradigmàtic d’aquesta creença és el d’Ernst Friedrich que el 1924 va publicar Krieg dem Krieg (Guerra a la Guerra), un llibre amb més de 180 fotografies, la majoria d’arxius militars i textos al peu en quatre idiomes. Moltes encara a dia d’avui són difícils de digerir, sobretot el capítol “La cara de la guerra”. Denunciat al principi pel govern alemany i per associacions de veterans, sis anys més tard l’obra ja s’havia traduït a altres idiomes, convertint-se en referència decisiva per als pacifistes d’arreu.

Actualment la postura de Friedrich ens pot resultar fins i tot ingènua, perquè  la difusió de l’horror visualment i la reacció dels usuaris és pràcticament instantània a través de la xarxa, tal i com hem viscut amb el cas de Foley. Però la majoria del que vaig llegir aquells dies oblidava un fet fonamental i bàsic: la llibertat individual. Perquè tot i que mitjans d’arreu del món, usuaris de twitter o canals com youtube difonguessin les imatges, és cadascun dels receptors de la notícia qui ha d’escollir lliurement entre mirar o no mirar. Pels motius que siguin.

Vaig triar no mirar: perquè informativament no m’aportava res, perquè la intencionalitat dels qui van emetre el vídeo era infringir terror a  l’espectador i, finalment però no menys important, per una qüestió que també és debat constant al voltant de la imatge –fixa i/o en moviment– des de fa dècades. No ens enganyem, la dieta diària d’imatges de violència a la qual estem acostumats, amb l’“epifania de l’horror” a través de la fotografia, com va batejar Susan Sontag la difusió de les imatges dels camps d’extermini nazi a partir de 1945 i tot el que ha vingut després amb la popularització de la televisió, ens enfronta a la reflexió sobre si com a receptors som capaços encara de trasbalsar-nos, o bé les imatges han esdevingut clixé i ens deixen indiferents davant el dolor dels altres.

Aquest estiu ja anàvem més que servits amb les imatges de Gaza, a més de les que, per exemple, ja fa anys ens arriben de Síria. Per què tot aquest enrenou amb el vídeo de Foley? Sí, era una víctima civil, una més entre tants milers. És per què era occidental? En bona mesura, probablement, sí –tema complex que mereixeria un altre article sobre la representativitat de “l’altre” segons l’emissor.

Però sobretot, i crec que aquest és el factor determinant de la reacció, aquest vídeo i les captures de pantalla que es van utilitzar com a imatge fixa, s’allunyaven de la brutalitat col·lectiva o massiva, mostrant-nos un individu sol, aïllat de qualsevol entorn que li fos proper i absolutament impotent davant l’execució imminent. La identificació amb l’espectador era total, l’empatia instantània. L’objectiu dels emissors s’havia complert: la por envaïa al qui mirava des de qualsevol racó de món.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.