Censura econòmica

Ho estem comprovant amb Emilio Botín i Isidoro Álvarez, difunts presidents del Banco Santander i d’El Corte Inglés respectivament. Als mitjans de comunicació plouen els panegírics i sobreabunden les lloances que presenten els traspassats com a “dos dels grans empresaris espanyols”, “l’emperador de la banca”, “l’home que va revolucionar la banca” (Botín) o “l’emperador de la distribució” (Álvarez). D’aquest darrer El País en diu que “va començar des de baix” a El Corte Inglés i va arribar a dalt de tot gràcies a la seva “tenacitat i intuïció comercial”, essent “observador i metòdic”.

Els grans mitjans no ens han explicat que Botín era també l’emperador de l’evasió fiscal, amb una estimació de més de 2.000 milions d’euros en comptes corrents a Suïssa. Un fet, aquest, que va rebre més atenció per part de The New York Times que no dels mitjans catalans o espanyols. Botín, que ostentava el 2012 una fortuna de 850 milions d’euros segons Forbes, cobrava prop de tres milions d’euros l’any com a president del Banc Santander. Una entitat que finança indústries armamentístiques i nuclears i escanya els treballadors amb productes financers tòxics i desnonaments (acumula més del 10% de desallotjaments i execucions hipotecàries, la quarta entitat en el rànquing, segons la PAH). Vegeu els deu apunts crítics que ha publicat La Directa sobre Botín.

Els mitjans tampoc han explicat que el successor d’Álvarez, Dimas Rodrigo, va ser candidat de la Falange en almenys tres ocasions: a les eleccions espanyoles i a les catalanes del 1999. O que els treballadors d’El Corte Inglés han patit casos d’abusos laborals, discriminacions de gènere i sindicals. O que l’empresa venia llibres per “prevenir” l’homosexualitat i que es van trobar etiquetes d’El Corte Inglés entre la runa de l’edifici de Bangladesh que es va ensorrar i va provocar la mort de més de 1.200 persones que treballaven en condicions infrahumanes per a diverses empreses tèxtils. Unes víctimes les famílies dels quals l’empresa es va negar a indemnitzar per complet.

Els principals grups mediàtics han obviat en els obituaris tots aquests aspectes foscos, no suavitzant-los sinó silenciant-los directament. Només hem de buscar quines inversions en publicitat a premsa realitzen el Santander i El Corte Inglés per entendre fins a quin punt la manca de llibertat de premsa i d’independència periodística (o dependència dels grans agents econòmics) és un problema greu a l’estat espanyol.

A banda del fet que molts mitjans estan pagant crèdits al Banc Santader, l’entitat presidida per Botín es va gastar més de 35 milions en auncis a premsa estatal l’any 2012, segons Infoadex, l’empresa líder en el control i investigació del sector publicitari. A més, alguns membres dels Consells d’Administració dels grups Zeta i Prisa estan vinculats al banc. De la seva banda, El Corte Inglés és una de les empreses que més inverteixen en publicitat a la premsa. Del 2007 al 2011 El Corte Inglés es va gastar 488 milions en anuncis a mitjans (424 en el quinquenni anterior), segons Infoadex. Des del 1999 ha invertit en anuncis 1.144 milions i no baixa del top 5 de la inversió publicitària.

La influència o directament pressió que aquests dos gegants exerceixen en els mitjans, en un moment de crisi publicitària i endeutament, és per tant exponencial, i evidentment han tret profit d’aquesta circumstància. La censura, doncs, existeix i és d’origen econòmic.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019