Censura econòmica

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ho estem comprovant amb Emilio Botín i Isidoro Álvarez, difunts presidents del Banco Santander i d’El Corte Inglés respectivament. Als mitjans de comunicació plouen els panegírics i sobreabunden les lloances que presenten els traspassats com a “dos dels grans empresaris espanyols”, “l’emperador de la banca”, “l’home que va revolucionar la banca” (Botín) o “l’emperador de la distribució” (Álvarez). D’aquest darrer El País en diu que “va començar des de baix” a El Corte Inglés i va arribar a dalt de tot gràcies a la seva “tenacitat i intuïció comercial”, essent “observador i metòdic”.

Els grans mitjans no ens han explicat que Botín era també l’emperador de l’evasió fiscal, amb una estimació de més de 2.000 milions d’euros en comptes corrents a Suïssa. Un fet, aquest, que va rebre més atenció per part de The New York Times que no dels mitjans catalans o espanyols. Botín, que ostentava el 2012 una fortuna de 850 milions d’euros segons Forbes, cobrava prop de tres milions d’euros l’any com a president del Banc Santander. Una entitat que finança indústries armamentístiques i nuclears i escanya els treballadors amb productes financers tòxics i desnonaments (acumula més del 10% de desallotjaments i execucions hipotecàries, la quarta entitat en el rànquing, segons la PAH). Vegeu els deu apunts crítics que ha publicat La Directa sobre Botín.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els mitjans tampoc han explicat que el successor d’Álvarez, Dimas Rodrigo, va ser candidat de la Falange en almenys tres ocasions: a les eleccions espanyoles i a les catalanes del 1999. O que els treballadors d’El Corte Inglés han patit casos d’abusos laborals, discriminacions de gènere i sindicals. O que l’empresa venia llibres per “prevenir” l’homosexualitat i que es van trobar etiquetes d’El Corte Inglés entre la runa de l’edifici de Bangladesh que es va ensorrar i va provocar la mort de més de 1.200 persones que treballaven en condicions infrahumanes per a diverses empreses tèxtils. Unes víctimes les famílies dels quals l’empresa es va negar a indemnitzar per complet.

Els principals grups mediàtics han obviat en els obituaris tots aquests aspectes foscos, no suavitzant-los sinó silenciant-los directament. Només hem de buscar quines inversions en publicitat a premsa realitzen el Santander i El Corte Inglés per entendre fins a quin punt la manca de llibertat de premsa i d’independència periodística (o dependència dels grans agents econòmics) és un problema greu a l’estat espanyol.

A banda del fet que molts mitjans estan pagant crèdits al Banc Santader, l’entitat presidida per Botín es va gastar més de 35 milions en auncis a premsa estatal l’any 2012, segons Infoadex, l’empresa líder en el control i investigació del sector publicitari. A més, alguns membres dels Consells d’Administració dels grups Zeta i Prisa estan vinculats al banc. De la seva banda, El Corte Inglés és una de les empreses que més inverteixen en publicitat a la premsa. Del 2007 al 2011 El Corte Inglés es va gastar 488 milions en anuncis a mitjans (424 en el quinquenni anterior), segons Infoadex. Des del 1999 ha invertit en anuncis 1.144 milions i no baixa del top 5 de la inversió publicitària.

La influència o directament pressió que aquests dos gegants exerceixen en els mitjans, en un moment de crisi publicitària i endeutament, és per tant exponencial, i evidentment han tret profit d’aquesta circumstància. La censura, doncs, existeix i és d’origen econòmic.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.