Els mitjans catalans i espanyols han posat la màxima atenció al referèndum que s’ha de celebrar demà a Escòcia amb el rerefons de la consulta de novembre a Catalunya. Així, la separació entre mitjans pro sobiranistes i pro unionistes en el cas català s’ha traslladat mimèticament en la cobertura dels fets d’Escòcia.

La majoria destaca l’elevada civilitat i respecte entre els partidaris d’una opció i l’altra i l’alt nivell del debat polític, sobretot en comparació amb les nostres terres, encara que sembla que no tot són flors i violes.

Però entre la premsa de Madrid, la més oposada editorialment a la idea mateixa del referèndum –i altre cop amb la vista posada en el cas català- han repetit de forma més o menys dissimulada les tàctiques “intimidatòries” de la campanya del sí i la manipulació i les mentides del president escocès, Àlex Salmond, de qui habitualment recorden les seves “habilitats dialèctiques” i la seva “capacitat efectista”, reduint tota la complexitat de la qüestió escocesa a la dèria personal d’un polític concret.

Aquest és el cas, per exemple, d’El Mundo, que cita al portaveu laborista al parlament escocès, Johann Lamont, per explicar que “la pitjor part han estat les seves tàctiques. El sí ha emprat totes les argúcies de les quals disposava, inclosa la intimidació. Ja ho estàs veient, fer campanya a favor del no és exposar-se a què t’insultin en mig del carrer”. En la mateixa línia ABC explica que “[el] separatisme, que aclapara els carrers d’Escòcia, domina el proselitisme porta a porta i no es priva d’insultar als defensors del «no» o de retirar les seves pancartes”. També El País repeteix la idea que “els mètodes [de Salmond] han fregat la manipulació”.

En canvi, aquests mateixos mitjans –però també els que han informat de forma més plural o pro sobiranista- entenen l’amenaça directa de grans empreses –inclosos els principals bancs, però també cadenes de supermercats i altres- d’abandonar el país o apujar els preus dels productes bàsics com una intimidació, i quan fan servir aquesta paraula la posen entre cometes citant Salmond.

Quan s’informa que aquestes declaracions empresarials només 48 hores abans de l’obertura de les urnes podrien ser claus en el resultat de la votació –tal com indiquen enquestes d’última hora– es fa amb normalitat, donant per descomptat el dret de les empreses a establir-se allà on desitgin i sense valorar fins a quin punt això és un joc brut que pot posar en qüestió la mateixa democràcia.

L’ús d’amenaces econòmiques per tal de determinar el resultat d’una votació no és un recurs nou i, per exemple, va fer-se servir descaradament en les eleccions gregues de fa dos anys. Però és obvi que desvirtua el principi “d’una persona un vot”, donant molt més poder real a la gent amb diners que a la que no en té. Una variable que no hauria d’oblidar el periodisme a l’hora de definir les “intimidacions” i les “manipulacions”.