Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi ha hagut sempre molt poques noies a la crítica musical, i menys encara, dones, cosa que sempre ens ha causat molta tristor i melangia als qui ens dediquem a aquests afers, perquè d’altra manera les redaccions haguessin estat més divertides, i ja no diguem les zones de premsa dels festivals. Posant-hi una mirada llarga penso en la castellonenca, instal·lada durant molts anys a Madrid, Patricia Godes: molt brillant, enginyosa, amb bagatge i un punt de vista despert, fi i original, i que durant una època, als anys vuitanta, va fer una important tasca de reconeixement de la música negra, del soul, la disco music, etcètera, músiques que tendíem a menystenir, dominats, fascinats més aviat, per la supremacia del rock.

Hi ha hagut poques dones crítiques musicals i, tot i que existeix una tendència a atribuir-ho a una expressió excloent del masclisme, hi ha un debat al respecte, la meva percepció és que, senzillament, a les noies mai no els ha interessat gaire l’enciclopedisme musical, acumular milers de discos a casa i rastrejar les arrels d’aquella obscura escena de metal gòtic escandinau. Quan a una noia li agrada una cançó, es dedica a gaudir-ne, i no a córrer a allmusic.com per esbrinar qui n’és l’autor, d’on ve, quants discos té, i si el va influir la psicodèlia de Canterbury o més aviat la de San Francisco. Tot això és molt masculí. A nosaltres, tota aquesta informació ens ajuda a viure la música amb més intensitat, plenitud, a copsar-la més integralment, i a elles, no, i no puc estar segur que la nostra opció sigui essencialment millor. D’altra banda, potser nosaltres som més impressionables davant les exhibicions de poder, les figures heroiques, i podem tendir més als cultes obsessius, i perdoneu per aquestes elucubracions de psicologia recreativa, mogudes només per l’observació banal al llarg dels anys. Deixem-ho aquí.

L’herència cultural, els codis de conducta transmesos d’una generació a l’altra, el model patriarcal i tota la pesca donen per discutir llargues hores, però som on som i en els darrers temps s’ha arribat a acusar i atacar revistes musicals molt serioses per incloure pocs noms femenins a la seva llista de col·laboradors, cosa que em sembla un disbarat. Què més voldríem, a la premsa musical, que llegir més reflexions, crítiques, entrevistes, signades per dones, que eixamplessin marges, que demostressin que hi ha una mirada femenina a la música, distintiva, que ens faci ballar el cap, que trenqui patrons, que posi èmfasi en valors, aptituds o sensibilitats diferents que en els articles fets per homes.

Existeix, pot existir, aquesta lectura de la música a través de la feminitat? Ara hi ha algunes noies més que fa anys, en aquesta professió, i potser perquè se senten observades amb lupa, són particularment rigoroses, però és possible que siguin poques per construir una corrent, uns paràmetres valoratius alternatius en què s’hi sentin còmodes i es deixin anar. Les que vinguin sempre seran molt benvingudes per l’afició. Mentrestant, si por ser, deixem les revistes musicals en pau, que prou feina tenen per sortir cada més, naturalment amb la seva decadent llista de col·laboradors majoritàriament masculins ben visible a la pàgina tres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.