Imatge manipulada durant la passada Diada per 'alertar' sobre els perills de l'Islam en una Catalunya independent

Ahir la SER va publicar “en exclusiva” un informe policial sobre les relacions entre l’independentisme català i la població musulmana a Catalunya, peça que va complementar amb una entrevista al ministre espanyol de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. Potser per no quedar malament amb el ministre, la cadena de ràdio va decidir publicar un resum acrític de l’estudi, sense posar en dubte cap de les seves afirmacions i ni tan sols contrastar-ne mínimament les dades, pel que el resultat suposa la publicació d’un text ple d’errades objectives, opinions molt discutibles i fins i tot rumors desmentits fa temps.

A continuació fem un resum de les principals mancances de l’informe difós a través de Cadena SER:

1. Dades i afirmacions errònies: L’informe xifra en “201 mesquites, 200 oratoris”, els centres de culte musulmans a Catalunya. Però l’Idescat n’ha comptabilitzat només 231, gairebé la meitat. També assegura que hi ha “19 madrasses”. Aquí la xifra ja és més complicada de verificar, ja que la descripció de madrassa –escola alcorànica, o fins i tot escola en general en àrab- és molt àmplia. En tot cas, no és possible a Catalunya estudiar de forma reglada segons els preceptes religiosos musulmans –com si es pot fer en centenars de centres catòlics- i per madrassa se suposa que es deu referir als ensenyaments específics de religió que es dóna en algunes mesquites, però llavors la xifra seria realment baixa.

També assegura –per exemplificar l’aproximació de la comunitat islàmica al sobiranisme- que “en algunes poblacions s’han utilitzat algunes de les mesquites per a realitzar consultes independentistes com a Manlleu”, però en realitat això no va passar mai, ja que el centre religiós va declinar aquesta possibilitat.

Un altre exemple de rumor ja desmentit que l’informe repeteix és el de la construcció “d’una gran mesquita a Barcelona que seria la primera europea i la tercera mundial”. Una faula publicada intermitentment als diaris i sempre desmentida.

2. Xifres confuses: La policia assegura que a Catalunya hi viuen 500.000 musulmans, dels quals “un gran nombre estan censats”. També repeteix en diverses ocasions que en algunes poblacions això suposa més del 20% dels habitants pel que “líders religiosos i radicals [podrien] aprofitar aquests vots per accedir a la gestió política dels municipis”.

Segons l’informe realitzat per la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (Ucide), a Catalunya hi vivien, el 2013, 465.000 musulmans, pel que la policia sembla que hauria arrodonit cap a dalt (un 7,5%) però almenys s’hi acostaria. El problema és que segons la mateixa Ucide només 100.000 tenen nacionalitat espanyola –els únics que poden votar, encara que l’informe utilitza l’expressió molt més genèrica “d’estar censats”-, pel que el potencial electoral d’aquesta comunitat es redueix un 80%. Si als municipis on els musulmans són un 20% es repeteix aquest percentatge, en realitat, els musulmans amb dret a vot no arriben al 4%, per sota del mínim imprescindible per obtenir un regidor.

També són confusos els percentatges de població musulmana respecte al total català. El resum ofert per la Cadena SER que “n’hi ha [de musulmans] un 16% més que el 2004, el que suposa un augmento de quasi el 1.500%”. No s’entén com un augment del 16% pot suposar un 1.500%, en tot cas, els musulmans a Catalunya representarien al voltant d’un 6,2% de la població catalana. Tot i que l’estudi assegura que “seria el tercer estat europeu amb més presència musulmana”, només tenint en compte els de la UE seria el cinquè, darrere –per aquest ordre- de Xipre, Bulgària, França i Bèlgica.

3. Descripcions vagues: L’informe utilitza habitualment el terme “salafisme” per donar una imatge d’integrisme a la comunitat musulmana a Catalunya, encara que aquest mateix terme és molt ampli i inclou corrents islàmiques pacífiques i que aposten per la convivència. De fet, l’única declaració textual atribuïda a un “destacat ideòleg salafista” –que no s’identifica, com no ho fa amb ningú en tot el text- assegura que “acatarien una Catalunya integradora i multicultural amb el català com a llengua i el relat de la nació catalana, sempre i quan es respecti plenament la religió musulmana”. Una afirmació difícilment etiquetable d’extremista.

També es parla de les “estratègies de penetració de Qatar i Aràbia Saudita” sense aportar cap dada concreta més enllà del rumor de la mega-mesquita ja desmentit. En realitat la principal influència de la comunitat musulmana a Catalunya prové del Marroc –un fet lògic si es té en compte que la majoria de musulmans provenen d’allí-, un país molt enfrontat amb la visió més rigorista de la religió que promouen les monarquies petrolieres, que tindrien una influència mínima en la comunitat musulmana més enllà de casos aïllats –però convenientment destacats a l’informe- a Reus o Tarragona.

4. Informació incompleta: L’informe insisteix repetidament en els contactes d’ERC i la CUP amb les comunitats musulmanes, però fins ara l’únic diputat musulmà que hi ha tingut al Parlament de Catalunya ha estat Mohammad Chaid, electe pel PSC i, si bé no s’ha posicionat sobre la independència de Catalunya sí que ho ha fet –i en contra- de la del Sàhara.

5. Prejudicis en lloc d’informació: A manca de dades precises, l’informe traspua un evident perjudici contra la comunitat musulmana, deixant entendre que la seva presència és negativa per se i tractant de presentar-la com una aliada natural de l’independentisme quan en realitat fins ara s’ha mostrat més aviat reticent a qualsevol canvi que pugui fer perillar la seva situació actual.

També es tracta com a una activitat sospitosa el fet de tractar d’explicar el procés sobiranista a la immigració –“ líders independentistes han intentat captar residents musulmans” en paraules de Fernández Díaz- quan en realitat és una tasca política pública i òbvia.

Finalment és curiós que es plantegi com a element de seguretat els “viatges freqüents de líders polítics i empresaris catalans a països com Qatar i Aràbia Saudita” quan aquests es fan en moltes de les ocasions amb l’aval i acompanyament de la monarquia espanyola i a més es tracti de països amb aliances militars formals amb l’Estat espanyol.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019