Ni passeja el gall ni pica l’escurçó

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa uns dies la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) va fer pública la reestructuració de la xarxa de corresponsalies internacionals. Principalment, del canvi, en destaquen dos aspectes: TV3 i Catalunya Ràdio unifiquen corresponsals i la CCMA tindrà professionals de forma permanent a Berlín, Buenos Aires i Moscou –la llista la completen Pequín, Roma, Jerusalem, Londres i París, i Washington i Brussel·les que doblen-. La direcció de la Corporació parla d’impuls, de transversalitat i d’eficiència econòmica. Però, quina és la lectura periodística?

Al diccionari, de forma concisa, trobem que un corresponsal és un “periodista que envia informacions al seu periòdic des d’un altre lloc o un altre país”. Partim doncs d’aquesta base i insistim en l’anàlisi sempre des d’una lògica periodística i no pas industrial –justament aquest és el problema!-. Amb la nova estructura de la CCMA, ras i curt, el corresponsal a Londres, a Berlín o a Buenos Aires doblarà el que feia fins ara. Haurà de repetir les cròniques modificant-ne el format. Difícil? No. Quin és el problema? La pèrdua de temps per fer de periodista. Tal com denuncia el comitè d’empresa de TV3, “l’experiència de treballar amb aquest format ja la tenim a París, on, a causa de les exigències informatives simultànies de TV3 i Catalunya Ràdio i dels seus canals continus, ha comportat un deteriorament de la qualitat del producte informatiu”.

I és que no és el mateix fer una crònica per TV3 que haver de fer la mateixa peça, a més a més, en format 3/24, Informatiu Migdia/Vespre de Catalunya Ràdio, Catalunya Informació i els diferents programes que te la demanin. Fàcilment el nou corresponsal pot haver d’entregar 6 variants de la mateixa noticia. És evident que una persona sola no pot compaginar aquesta exigència d’antena amb sortir al carrer i passejar-se amb l’elegància del gall per seduir les fonts, i al mateix temps ensumar la noticia, perseguir-la, girar horaris i moviments per trobar-la i finalment, picar com un escurçó per tenir-la. Com que l’antena és inevitable, quina és la solució? Sacrificar el carrer. En un primer moment, l’oient no notarà la diferència perquè seguirà sentint la veu del corresponsal des d’on toca però de seguida es percebrà la falta de qualitat del producte perquè el corresponsal es limitarà a ser un redactor més que firma des de Roma, París o Moscou. I així, paradoxalment, quan més li veiem la cara, quan més el sentim, menys estarà fent de periodista.

A banda del prestigi que arrossega la figura del corresponsal per a qualsevol mitjà, t’aporta una mirada de valor incalculable que traspua en 3 sentits: en clau catalana des de l’òptica internacional, en clau internacional des de l’òptica catalana, i en clau internacional des de l’òptica internacional. En una època grisa marcada per la creixent sobrepoblació de les redaccions mentre els carrers es queden deserts, el corresponsal és la il·lusió que li queda al periodisme. No podem aspirar a tenir periodistes que interpretin la realitat si estan tancats en un despatx perquè les rodes de premsa i els comunicats, vinguin del Kremlin, del Bundesbank o del 10 de Downing Street, arriben abans a les –sobrepoblades- redaccions. Perquè al corresponsal, quan no pot fer ni de gall ni d’escurçó, li estem apagant la veu, difuminant la cara i esborrant la lletra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.