Activisme de servei públic

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa temps que em corre un dubte pel cap i, hores d’ara, encara no he aconseguit treure’n l’entrellat. Com que, sovint, escriure m’ajuda a ordenar les idees, m’he decidit a compartir-lo, amb l’esperança que una pluja de comentaris i observacions reveladors cristal·litzin una opinió definitiva.

Sempre he pensat que la tasca que els mitjans públics han fet a Catalunya va molt més enllà de la cohesió social i la promoció de l’ús del català. Si alguna cosa li devem a la programació d’altíssima qualitat (amb algunes excepcions) que Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya han mantingut aquests darrers 30 anys és, precisament, el foment d’un sentiment de país que, sincerament, avui rarament seria tan fort sense elles. Amb tot és cert que, sovint, han estat també un altaveu governamental, que no sempre s’han caracteritzat per la neutralitat informativa. És públic i notori que els mitjans, públics i privats, reben pressions dels qui paguen, siguin institucions o empreses, per publicar segons què i silenciar allò altre. Però fins i tot deixant de banda aquest error intrínsec del sistema, que fa impossible el periodisme objectiu i neutral del que ens parlaven a les aules de la universitat, hi ha un tema que està fent saltar pels aires qualsevol teoria fins ara vàlida. L’esclat independentista ha sacsejat la manera com la ràdio i la televisió públiques catalanes expliquen la realitat. Centrant-nos només en els últims esdeveniments, la V de l’11 de setembre i la signatura del decret per a la celebració de la consulta el 9 de novembre, TV3 i Catalunya Ràdio n’han realitzat una cobertura minuciosament exhaustiva abans, durant i després. Gairebé no hi ha dia que aquest tema no sigui entre els titulars de les principals notícies, les tertúlies cada dia desgranen els ets i uts de cada nova fase del procés, i el prime-time s’ha farcit d’entrevistes sobre la qüestió. I no només es limiten a descriure els fets, sinó que, a més, han fet seva la crida a la participació dels organitzadors d’aquests actes, ja sigui l’ANC o la mateixa Generalitat. Així, hem pogut veure com els nostres mitjans repetien incansables consells per accedir còmodament a Barcelona durant la diada de l’11 de setembre i animaven als oients a participar-hi amb l’objectiu de fer història.

A aquestes alçades, crec que ja a ningú se li escapa que l’important paper que els mitjans públics estan jugant en aquest procés cap a decidir el futur del nostre país. Han pres part del joc i s’han convertit en part del seu motor. Vet aquí la cruïlla on ens trobem: els mitjans públics han de ser fidels a les bases de la teoria periodística i obeir estrictament a criteris d’interès públic i neutralitat informativa, o bé han de prendre partit i esdevenir agents protagonistes d’uns fets que, sens dubte, ja tenen un capítol reservat als futurs llibres d’història del nostre país?

Avui, molts catalans senten que, gràcies a la informació de TV3 i Catalunya Ràdio, compten amb certes garanties institucionals per, per exemple, perdre la por a manifestar-se públicament, però també n’hi ha d’altres que senten que aquests mitjans els giren l’esquena i els menystenen senzillament perquè pensen diferent. Fa unes setmanes, el Sindicat de Periodistes de Catalunya publicava un article en el qual denunciaven que Televisió de Catalunya havia traspassat la línia vermella del seu llibre d’estil, amb informacions que es poden entendre com una crida a una mobilització.

Sovint he pensat que, si periodisme és activisme, hauria d’estar d’acord amb aquesta manera d’informar per la que han optat els mitjans catalans, més encara, tenint en compte estic d’acord amb la causa que defensen. Però el cert és que alguna cosa em grinyola veient aquests mitjans bolcant-se a remoure consciències i predicar un discurs que no comparteixen tots els catalans. Les coses així, no acabo d’estar d’acord ni amb els qui critiquen una sobreinformació del procés, ni amb els qui la protegeixen argumentant que els mitjans han d’estar al costat d’un moviment tan ampli i tan decisiu com aquest.

Vivim temps confusos, plens de contradiccions, que no plantegen preguntes senzilles ni reflexions fàcils. Potser hi ha vegades que no existeix una única resposta correcta, perquè totes són, d’alguna manera, insuficients.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.