Un estudi sociològic mostra com la cobertura polititzada dels casos de corrupció en relativitza el factor moral i en redueix el cost electoral

Des de la premsa de Madrid han optat per utilitzar els presumptes casos de corrupció dels governs de CiU com a mètode per frenar el procés sobiranista i convèncer els catalans que la seva tesi és la certa: O sigui que la motivació real dels dirigents convergents per voler la plena sobirania seria obtenir un estat a mesura que els garantís la total impunitat per seguir robant massivament.

Fins ara l’estratègia no ha funcionat massa bé, però tot i això El Mundo insisteix avui en una nova portada dedicada al fet suposat que Artur Mas “estaria vinculat” als “negocis il·legals” (cometes en l’original) de membres de la família Pujol. El reportatge no publica, en realitat, cap dada –com ja apunta Vilaweb– i a més està redactat amb un força sospitós verb condicional que “expressa inseguretat o rumor”, segons indica el llibre d’estil d‘El País, citat pel periodista Antonio Maestre al seu perfil de Twitter.

La mateixa estratègia ja va ser emprada per El Mundo durant les campanyes electorals de 2012 i 2010. Llavors el diari va entendre el resultat –sobretot la pèrdua de 12 escons per CiU els darrers comicis- com una victòria pròpia que enterrava el procés sobiranista. Van trigar 23 dies –amb l’acord de legislatura entre CiU i ERC- per adonar-se’n que potser els motius dels electors per canviar de vot no eren els que ells pensaven.

Però a mesura que s’acosta la data de la consulta es multipliquen les espectaculars revelacions sobre la corrupció de CiU amb l’esperança que això rebaixarà el grau de mobilització independentista. Una tesi que fins ara ha fallat una vegada i una altra.

Però el motiu de la incapacitat de penetrar la voluntat sobiranista amb els casos de corrupció va més enllà de la seva credibilitat –de fet, la mateixa confessió de Pujol indica que no tot és inventat- sinó que és explicada pel sistema mediàtic espanyol i català.

El 2012 el sociòleg Antón Castromil va publicar un estudi sobre la cobertura de la corrupció dels diaris de Madrid durant la campanya de les eleccions estatals de 2008 i la va relacionar amb el seu posicionament ideològic. Així, l’informe concloïa com l’alt grau de sectarisme dels diaris estudiats –concretament El País, El Mundo i ABC– que es limitaven a destacar els fets negatius de l’adversari –en aquell cas PSOE i PP- i a minimitzar els del propi bàndol servien com a excusa per relativitzar moralment els casos de corrupció i en reduïen el càstig electoral que se n’hauria pogut derivar. El sociòleg Lluís Orriols va resumir les mateixes idees en aquest article a El Diario.es el gener de l’any passat, aquella vegada en relació a l’escàndol dels “papers de Bárcenas”.

No és difícil extrapolar els resultats d’aquell estudi a l’actual guerra de trinxeres mediàtiques que ha generat el procés sobiranista, fins i tot més inamovibles i fortificades que les que divideixen l’eix dreta-esquerra espanyol, com algunes vegades ja ha certificat Mèdia.cat. Com a conclusió, per tant, que és pràcticament impossible que cap escàndol de corrupció de CiU faci recular els partidaris de la independència de la mateixa manera que difícilment els partidaris de continuar dins l’Estat espanyol desisteixin per molt sistèmica que es demostri que és la corrupció en les files del PP o el PSOE.