Qui clava el ganivet ensangonat?

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Un dilluns com avui. La tarda fa pinta que comença tan calmada, o tan accelerada com un dia laboral. És 22 de setembre, les famílies porten una setmana d’adaptació al nou curs escolar. I, per tant, s’entén que tots ja hem d’estar en marxa després de la mandra d’agost. Rebo una trucada, es veu que a sota de casa, a Lleida, hi ha un ampli dispositiu d’ambulàncies i d’agents de policia. En aquells moments no sóc a Lleida sinó a les Borges Blanques, a la redacció del periòdic SomGarrigues. El company Miquel Andreu, sempre amb un ull a Twitter, em fa adonar que parlen d’uns apunyalaments, al barri de Pardinyes. Sembla que no estan morts. Comencen a bullir els missatges, comentaris, opinions i les primeres fotos ja circulen per WhatsApp. Vaig veient que s’envia i es reenvia tot el que es troba (o rep) que fa mínima referència al cas, sense comprovacions de cap tipus ni sense sentit crític. Tot s’hi val. L’alt interès (entre morbós i per por) i poca informació abonen un camp per al rumor. I, al seu torn, els rumors es distorsionen. Entre la gent del carrer n’hi ha que lluiten per fardar de la ‘informació’ més escandalosa i, suposadament, més de primera mà: “el meu germà té un amiga que coneix un policia que diu que…”, “una infermera de l’Hospital Arnau de Vilanova, que és veïna dels meus tiets explica que…”, etcètera. Entremig de tot aquest daltabaix les xifres d’agredits ballen. El neguiteig s’estén, la policia encara no ha detingut l’autor o els autors de les ganivetades.

Una tarda d’histèria: hi ha qui no surt de casa, n’hi ha que demanen que tanquin la porta de l’establiment on ha anat a comprar, mirades de desconfiança pel carrer… Es veu que costa tenir el cap clar.  Algun mitjà de comunicació es bolca a Internet per intentar fer un minut a minut. S’escampa el rumor que l’autor és “un puto magrebí”. Quan Internet i els mòbils eren plens d’insults xenòfobs i racistes, de crides d’histerisme, de perplexitat, el portaveu dels Mossos d’Esquadra ho remata: es fa saber que és un home d’aparença estrangera. Ja l’hem fomuda. Per WhatsApp es va reenviant una captura de pantalla d’El País amb el titular “L’Estat Islàmic crida els seus fidels a matar ciutadans de la coalició” i amb el subtítol “Suggereix degollar, estrangular o enverinar civils o militars dels països aliats a la seua contra”. Les respostes val més oblidar-les.

La tranquil·litat sembla que mig arriba quan un mitjà afirma a Twitter que l’autor ha estat detingut. D’altres s’apunten al carro. Al cap d’una estona es desmenteix. Ens trobem enmig d’un caos on costa discernir entre el gra de la palla. Qui més qui menys rep suposades fotos d’apunyalaments, és igual si són els del dia o no. Tot es fa passar per bo. Més tard ja arribaran fotomuntatges com ara el que hi posa les cares de Gallardón i Rajoy.

L’endemà, diaris amb la cares. Sense pixelar, no fos cas. Mentrestant la policia rep una forta pressió, cal un detingut. I arriba. No és magrebí, és de la Rioja. Cap mirada crítica, no ha arribat als tribunals i ja té sentència de culpable per part de la policia, dels mitjans i de la ciutadania. Fotos amb la cara descoberta, exhibint el ‘culpable’. Es veu que no fan falta jutges. Es publiquen articles d’opinió sobre la febre generada. El mateix es comenta al carrer. Però cap autocrítica. Els mitjans i distribuïdors de rumors ho han fet tot molt bé, sembla.

El cas continua. Amb tot, s’ha evidenciat que el ‘Periodisme ciutadà’ és una falòrnia (hi pot haver col·laboració ciutadana però fa falta algú que es dediqui a intentar contrastar); que qui agafa el telèfon d’una comissaria, d’un hospital… no sempre té consciència que la seua veu es prendrà com si fos la de la institució (cal saber dir: “no ho sé” i “no ho puc dir” abans que escampar dades falses) i que qui es queixa del rebombori hauria d’haver sabut aturar l’histerisme, posar calma i no exercir de node de distribució de rumors. Amb tot això encara em queda tres preguntes:

1) Quan deixarem de tractar un sospitós com a culpable?

2) Quan deixarem de posar les cares dels sospitosos a la palestra abans de tenir sentència?

3) Com és que no he percebut la mateixa intensitat de rebuig cap a l’autor ara que es pensa que és un feixista que abans que es rumorejava que era un magrebí?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.