La pitjor de les addiccions

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ho confesso. Sóc addicte. Hi estic enganxat. Literalment enganxat. Ni l’alcohol, ni el tabac ni la droga caníbal aquella que es van inventar els mitjans té un efecte tan devastador. Aquesta és la pitjor droga. Ho confesso. Sóc addicte a la informació i no sé què fer per desenganxar-m’hi.

Tot va començar com comença qualsevol addicció. Sempre m’ha agradat saber què passa al meu voltant. De ben jovenet ja fruïa amb els noticiers. Fins i tot, de tant en tant, comprava el diari. I ni us explico què vaig sentir quan va arribar Internet al meu Pentium II. Quan em preguntaven què volia ser de gran, responia sense dilacions que periodista., és clar. Però, sense adonar-me, em vaig anar ficant en aquest laberint ple de noms, dates i conceptes del que ja no sé com sortir-ne.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

He arribat a un punt crític. És clar que miro tots els canals d’informació 24 hores que tinc a la TDT! I també els telenotícies del migdia i de la nit. De fet, tant me fa que repeteixin la mateixa informació una vegada i una altra. Ja s’ha convertit en costum.

Per descomptat que consulto les edicions digitals de 5 o 6 diaris! Però la cosa no acaba aquí. També estic registrat a totes les xarxes socials possibles. Visito uns quants agregadors de notícies per si se m’escapa res. Segueixo a gairebé un miler de periodistes, opinadors i experts de tota mena per Twitter. I no sé viure sense consultar els continguts que els meus quatre-cents cinquanta-tres amics de Facebook em recomanen cada dia per ser un ciutadà com cal.

Reconec que al principi m’agradava. Em sentia poderós. Mentre baixava en ascensor, amb el veí la fèiem petar sobre la prima de risc o sobre l’alarmant taxa d’atur. Al bar, amb el cambrer, comentàvem les últimes declaracions del ministre de torn. I fins i tot, un dia que estava inspirat, vaig explicar-li a la flequera que l’augment del preu del blat als EUA suposava un daltabaix econòmic per a l’economia mundial.

Per no parlar de la publicitat. En tinc fins i tot a la sopa (de lletres).  Ara ja sóc gat vell i desconfio de tothom, però fins fa res em colaven propaganda cada dos per tres. Es veu que això de vendre’s al millor postor i fer publicitat encoberta s’anomena branded content. Suposo que deu ser perquè en anglès tot sembla més ètic.

Però ahir ho vaig veure clar. Tot repassant l’última hora de les declaracions dels líders polítics sobre la consulta al meu iPad, i aprofitant la tranquil·litat que em proporcionava estar a l’excusat, vaig adonar-me que ja no podia absorbir més informació.

La meva cara va passar del color salmó dels diaris econòmics al blanc groguenc de la premsa generalista. De cop, els dubtes m’assaltaven i no trobava resposta a res. On s’estan produint les revoltes prodemocràtiques? A Hong Kong, al Brasil o a Catalunya? I aquelles plataformes monstruoses dins del mar on les havien muntat? A les Canàries o al delta de l’Ebre? I qui era que traficava amb drogues? Els panteres negres o els sotanes blanques?

Vaig entrar en pànic. No recordava absolutament res. Vaig sortir esperitat de casa, intentant trobar les respostes que em mancaven. Però a qui em vaig trobar va ser al veí de l’ascensor. Aquest cop em va preguntar si havia vist nosequè de les targetes de crèdit de nosequin banc rescatat amb diners públics. Ja havia començat a engegar-lo a dida, però just quan anava a acabar la frase, vaig adonar-me que, després de vint-i-cinc anys vivint a la mateixa escala, no tenia ni idea de quin era el seu nom.

Ho confesso. Sóc una víctima de la voràgine informativa que viu aquesta generació. No sé a qui donar-li les culpes, però m’he tornat un egocèntric, he perdut l’esperit crític i no paeixo cap informació. Espero poder curar-me.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.