Sobirania des de la submissió

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa uns anys em van fer llegir un llibre que aquests dies em torna a la memòria: Servitud, memòries d’un periodista. El títol parla per si sol, però per posar-vos breument en antecedents, es tracta d’una novel·la de Joan Puig i Ferreter, coetani del meu poble, que critica obertament el servilisme general de la plana periodística de la Barcelona dels anys vint. Recordo que el vam debatre a la carrera i diria que gairebé tots els que estàvem en aquella aula consideràvem impossible que algun dia nosaltres fóssim els anomenats servils. Crec recordar, també, que en aquelles classes ens vam dedicar a trencar amb el tòpic del periodista objectiu i tots apostàvem per prendre partit davant la suposada realitat política i social. I avui, uns anys després, com em trobo? Doncs avui, a poc més d’un mes per celebrar la famosa consulta, em trobo que tinc companys professionals d’arreu, amics periodistes i jo mateixa que farcim els textos i les locucions de paraules com sobirania escrites des de la servitud. El que estic escrivint ara mateix potser ha adquirit un to un pèl massa dramàtic però sí, de servitud n’hi ha de molts tipus i jo almenys la identifico sovint. Fa temps que sóc conscient que la precarietat del sector periodístic i la dificultat per trobar feina ha comportat un augment exponencial de la capacitat de tolerància a canvi d’un lloc de treball, almenys en el meu entorn de gent força jove que hem acabat fa poc la carrera. I no només em refereixo a qüestions relacionades amb el contingut de les notícies, de l’enfocament d’una problemàtica qualsevol o de les etiquetes que fem sortir o excloem d’una peça, sinó que parlo dels sous precaris, dels contractes en forma de beca i de les pràctiques eternes. És curiós, doncs, que siguem nosaltres mateixos qui d’alguna manera o altra fem un treball social al denunciar presumptes trames de corrupció, de malbaratament de fons públics entre d’altres i a la vegada ens deixem considerar servils. Quan parlem de sobirania, proposo que en parlem en totes les seves vessants i per començar cal ser sobirà d’un mateix malgrat ens suposi un esforç extra. Potser aquest seria l’exercici que hauríem d’haver-nos començat a aplicar a les classes de Bellaterra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.