Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’elecció de l’Estat espanyol com a membre no permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, ahir a Nova York, ha estat presentada com un “èxit” diplomàtic de primer ordre però les cròniques dels principals diaris es queden en l’anècdota i renuncien a explicar el significat i profunditat dels fets.

Un exemple d’aquesta cobertura és la que ofereix La Vanguardia, en la que s’explica amb emoció el resultat de les diferents votacions talment com si es tractés d’un resultat esportiu i on es donen més detalls dels regals oferts pels diferents aspirants –xocolatines i garapinyades- que de les implicacions geopolítiques de la decisió.

En general, l’única font utilitzada pels diferents corresponsals, és l’oficial de la diplomàcia espanyola. En cap dels articles analitzats es troba una sola font directa turca o neozelandesa. I ni tan sols abunden fonts de funcionaris de l’ONU o analistes independents. Les declaracions del ministre espanyol d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, del Primer Ministre, Mariano Rajoy, o fins i tot del monarca Felip VI –anècdota del telèfon inclosa– es consideren suficients per contextualitzar la notícia.

Un enfocament que converteix –massa vegades- la informació en propaganda. Per exemple, la crònica d’El País ofereix una sèrie de dades per reforçar les tesis oficialistes, com l’ajuda espanyola en cooperació –“30.000 milions de dòlars en 14 anys”- o l’austeritat de la campanya espanyola: un milió d’euros davant la mitjana de 20 que costa una elecció similar. Davant la primera dada, el diari calla que precisament el pressupost en cooperació ha estat retallat fins a un 60% des de 2011 i que actualment és el segon més baix d’Europa en relació al PIB. Pel que fa a la xifra de l’elecció, en el cas espanyol es limita únicament a la partida explícita destinada per Exteriors, mentre que no queda clar en què englobarien els 20 milions habituals. En tot cas, la xifra espanyola –que altres mitjans apugen fins a cinc milions– no inclou tots els viatges realitzats per diferents estaments diplomàtics, inclosos Primer Ministre i Cap d’Estat, per aconseguir suports ni els compromisos adquirits amb aquesta finalitat. Aquests darrers, que podrien considerar-se clau a l’hora d’explicar els fets, no es detallen a cap dels articles analitzats, a excepció del fet d’aparcar la qüestió gibraltarenya.

A aquesta dependència de la font cal sumar-hi la implicació dels mitjans en la “victòria”, l’exemple més clar dels quals és ABC, amb la seva portada monotemàtica –i el titular “Espanya guanya pes en el món”- i un gran desplegament de quatre pàgines, editorial i missatge especial de Rajoy.

Sense menystenir la importància del Consell de Seguretat de l’ONU, cal tenir en compte algunes dades objectives a l’hora de valorar la importància d’aquesta elecció. Primer, ocuparà la plaça que deixa vacant Luxemburg, el que permet donar una idea de la importància necessària per formar part d’aquest òrgan.

Segon, l’Estat espanyol feia deu anys que no hi formava part, el temps mitjà habitual entre una elecció i una altra, mentre que Turquia ja ho havia fet el bienni 2009-2010 i és enormement estrany repetir amb tan pocs anys de diferència. A pesar d’aquest avantatge, l’Estat espanyol va necessitar fins a tres votacions i el pes de tota la seva maquinària diplomàtica per imposar-se al país otomà i tot i així només va poder-ho fer per la mínima, amb sols tres vots més dels imprescindibles. Un problema que no va tenir, per exemple, Nova Zelanda.

Silenci als mitjans sobiranistes

Aquesta elecció ha passat força per alt als mitjans sobiranistes. Ni l’Ara ni El Punt Avui ho han destacat en portada, ni tampoc Vilaweb –almenys en el moment de tancar aquesta edició- i Nació Digital li dedica només un breu de poques línies.

Encara que la campanya espanyola per a tornar al Consell de Seguretat va començar el 2005 –just acabat l’anterior període- les implicacions per a un procés sobiranista necessitat de reconeixement internacional no s’haurien de menystenir, però aquesta és una anàlisi que sembla –a un bàndol i altre- que tothom evita.

No seria la primera vegada que el cas català arribaria al màxim òrgan supranacional, però aquest cop segur que tindrà una resposta molt més contundent.