El Procés ens matarà

Són dies d’emocions i contradiccions, aquests, en què els periodistes intentem cada cop menys dissimular si som del Barça o del Madrid, si anem a alguna manifestació del signe que sigui o si el sol fet de votar ens fa sospitosos de trencar l’equilibri que ens obliga davant dels lectors. Hi ha companys periodistes que fa temps que van decidir que, en tant que ciutadans, tenien dret a expressar publicament les seves opcions. Va passar fa molt de temps; dècades: hi havia els clàssics documents de sotasignants que invariablement anaven encapçalats per Aureli Argemí o Rafael Ávila, per citar iniciatives diverses. I un dia, cap a la lletra M en el primer cas i cap a la E en el segon, s’hi van sumar els primers noms al costat d’una professió, periodista. També hi va haver grups de periodistes que van signar en bloc per recomanar pactes de govern. Tots mereixen el meu respecte, i la majoria són amics.

Amb aquests moviments molts enemics del periodisme han aprofitat l’oportunitat per fer llistes de bons i dolents sota plantejaments senzills i preguntes infantils: on et vaig veure, on treballes o vas treballar, quin titular vas posar aquell dia, a mi m’han dit que aquest… Sí, les llistes de bons i dolents no són una novetat; són una realitat des de fa molts anys. També les empreses periodístiques ho han posat fàcil amb les famoses quotes, que segueixen vigents i ampliades a les noves sensibilitats polítiques (i només matisades per la voluntat d’equilibri home-dona). Entenc que hi hagi companys que hagin acceptat participar en el joc (i que a alguns els hagi servit per guanyar-se la vida). Opinar en lloc de limitar-se a informar (amb tota l’objectivitat impossible del món, però informar). A mi també m’agrada tenir companys de lectura obligada. Molt bé.

Tot s’ha accelerat amb el Procés, amb l’expulsió de professionals dels mitjans i amb aquella barreja de vanitat i ganes de no tornar-se invisibles de molts que almenys han trobat un refugi per fer-se sentir a través de les noves eines de comunicació social. Ningú no ha estat exempt en aquest esclat de voler-formar-part-d’un-moment-històric de dir la seva en públic i en veu alta més enllà de la conversa post-roda de premsa o de la pugna dialèctica a la redacció més o menys imparcial abans de decidir el titular del dia. Però el mateix respecte es mereixen aquells que no volen opinar en públic i que han triat el silenci i la felicitació privada a l’últim article d’en Tal o d’en Pasqual.

Però la pregunta és: i després de tot, què en quedarà? No de la independència dels periodistes, perquè ja tots sabrem on viuen, on treballen, quin titular van fer aquell dia o a mi m’han dit què… o te’n recordes d’aquell tuit que va fer… De debò hem sabut mantenir el cap prou fred per tenir encara veu autoritzada i equilibrada perquè els lectors o espectadors no sàpiguen de quin peu calça cadascú abans que es posi a escriure o a parlar? De debò, en un moment on no es pot parlar de fractura social, aconseguirem evitar la fractura entre mitjans? De debò estem a temps de recuperar la qualitat que se’ns demanava i que serà necessària per tenir uns mitjans de comunicació de prou nivell en un país nou? O en un país vell? O en un país seminou?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.