El paper i l’etnocentrisme digital

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Fa una setmana vam saber de l’assassinat de Kadri Bagdu a la ciutat kurda de Seyshan, encara sota administració turca. Feia disset anys que Bigdu repartia amb la seva bicicleta dos mitjans kurds –l’Azadiva Welat i l’Özgür Gündem- fins que una motocicleta el va aturar i un dels ocupants el va assassinar amb cinc trets.

Sovint escoltem i observem com són d’imprescindibles els avenços dels mitjans a l’espai digital i com el paper pateix un arraconament creixent. També sabem, perquè ens n’aprofitem com a receptors, que els països del Sud s’han vist beneficiats per una revolució digital que els permet emetre informació de forma eficient i eficaç de forma immediata.  Per això no és sorprenent trobar mitjans digitals amb edicions més o menys estables i regulars des de la Selva Lacandona, entre Mèxic i Guatemala, fins a les muntanyes remotes de Chitral, entre Pakistan, l’Afganistan i la Xina, o als entorns selvàtics del Kivu Sud, a la República Democràtica del Congo.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però aquest discurs, compassat amb l’evolució lògica d’un cert progrés, no ens pot fer perdre de vista la necessitat dels mitjans en suport paper en regions on, si bé és possible l’accés digital, també existeix empobriment, manca d’alfabetització o dèficit de possibilitats reals de garantir l’accés a la informació digital per a una majoria de la població. I existeix, com a casa nostra i com arreu del món, una bossa més o menys nombrosa de persones majors de 60 anys que no consideren l’accés digital com una forma habitual i còmoda per informar-se.

És en aquestes zones i en aquestes regions on la premsa en suport paper –més enllà de la ràdio i de la televisió, lògicament- té un paper fonamental per garantir l’accés a la informació actualitzada.

Fa quinze anys, durant la guerra de Kosovo, el periodista Oriol Cortacans va tenir l’encert d’entendre que valia la pena tirar endavant un projecte que donava suport des de Catalunya a un mitjà de comunicació kosovar atacat durant la guerra. Uns anys abans, la redacció de l’Oslobodenje bosnià va ser un símbol de la resistència d’un país i la seva distribució –que només va fallar un dia- representava un alè diari per a una Sarajevo víctima del setge. I encara avui, a massa llocs del món, la publicació d’un diari o d’una revista és una materialització que va molt més enllà del contingut d’aquella edició i representa la determinació tossuda d’interpretar el món des d’una llengua i des d’una cultura determinades, tot posant-les a l’abast de tota una societat. En paraules de la periodista mexicana Gloria Muñoz, “alguns mitjans tenen el repte afegit de ser portaveus d’una certa cosmovisió dels més empobrits, dels més desafavorits, i per això és un deure democràtic imprimir-los i distribuir-los”.

N’eren perfectament conscients els dos sicaris que van assassinar Kadri Bagdu mentre repartia premsa amb la seva bicicleta, com ho eren els qui van ordenar que fos assassinat. I per això, en comptes de clicar un “m’agrada”, milers de kurds van assistir al seu enterrament i el van convertir en un clam a favor de la llibertat d’expressió.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019