Les bales de Xavier Vinader

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La setmana passada vaig tenir la sort de poder assistir a l’estrena del documental de Xavier Montanyà i Àngel Leiro sobre Xavier Vinader a la Filmoteca. El títol d’aquest gran treball és “Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta”. Des que sonen les primeres notes d’una música de jazz feta a mida i veiem imatges d’època de Vinader exiliat a París, l’espectador queda atrapat per les vivències i les reflexions d’un periodista que ha viscut la professió segurament de l’única manera honesta possible: apassionadament i lliurant-s’hi amb cos i ànima. La resta són -som- “gasetilleros”, com molt bé diu el mateix Vinader.

Vinader és dels primers i dels pocs que fa periodisme d’investigació en els anys de la transició. Va anar a fons en les connexions entre l’extrema dreta i els aparells policials, el terrorisme  d’estat i els orígens del GAL. Els seus reportatges a Interviú són llargs, documentats i apareixen una setmana rere l’altra. Veu passar les bales de prop i, com no pot ser d’altra manera, de tant en tant li toca esquivar-les ell mateix. Va tenir la sort que ha mancat a gent com Anna Politkóvskaia i ara ho pot explicar. Acusat per la justícia espanyola d’inductor intel·lectual d’un assassinat d’ETA (sic), decideix marxar a París i acabarà passant tres mesos a la presó de Carabanchel l’any 1984, abans de ser indultat pel mateix PSOE que tolerava el GAL, per dir-ho d’alguna manera.

En el debat posterior a la projecció, Vinader va reconèixer que els anys daurats del periodisme d’investigació a l’estat espanyol són impossibles avui en dia. Durant la transició encara hi havia certa complicitat de les empreses periodístiques, que avui només es dediquen a fer diners i tracten la informació com a mercaderia. A la televisió, concursos de frivolitat, i a la premsa escrita, gasetilles: aquest diu això i l’altre diu allò altre. O aquest em diu que digui això i l’altre em diu que digui allò altre. Vinader diu que el gran secret del periodisme és anar per davant de la notícia i, si no pot ser, en paral·lel, però mai a remolc. També diu que és important no explicar-ho mai tot i guardar algunes bales a la recambra perquè això et fa menys vulnerable. Si avui hagués de continuar disparant, diu que ho faria contra la corrupció i contra el CNI.

TV3 emetrà aviat el documental, però si algú no es vol esperar, avui el tornen a projectar a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna de Barcelona a les 19 hores. Amb debat posterior. Escoltar com Montanyà, Leiro i Vinader parlen de periodisme i de la vida en general és un petit luxe i un gran plaer, no el desaprofitin.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.