Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Cuba és, entre altres excepcions, una excepció mediàtica. Gaudeix d’una cobertura que supera amb escreix la seva importància demogràfica, econòmica o diplomàtica i és, amb quasi total probabilitat, el país més petit fora d’Europa amb més corresponsals de mitjans catalans i espanyols.

L’explicació a aquest interès és la seva revolució de 1959 i els diferents papers geopolítics que ha jugat des de llavors. Però aquesta cobertura perd bona part del seu sentit i interès en el moment en què només és possible publicar males notícies sobre el que passa a l’illa.

Òbviament, la manca de llibertats polítiques i individuals del sistema actual pot criticar-se, encara que no s’observa en la majoria de mitjans un posicionament ètic tan inflexible quan es cobreix altres països amb règims totalitaris o dictatorials. Però el model socialista cubà té altres particularitats a banda de tenir un partit únic o fortes restriccions a la llibertat de premsa. Quan es parla de qüestions socials, econòmiques, o fins i tot culturals o esportives cubanes, és impossible evitar traces de crítica política als reportatges? També en això Cuba és una excepció.

L’exemple més recent d’aquesta actitud la trobem en una recent anàlisi d’El País sobre l’enviament de 165 professionals sanitaris cubans –la xifra ni tan sols es menciona en tot el text- als països africans afectats per l’epidèmia de l’Ebola, considerada l’aportació en personal “més important del món” per la directora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Margaret Chan.

Però en lloc d’explicar això, el reportatge se centra en els interessos diplomàtics, geopolítics i fins i tot econòmics del Govern cubà per aquesta i altres missions de cooperació. Fins i tot quan es tracta de fer un esforç important per ajudar als més desafavorits del planeta, sembla que Cuba fa les coses malament. Sense posar en dubte la veracitat de l’anàlisi, cal remarcar que tota la cooperació del món és interessada, també l’enviament de militars a la mateixa regió d’Àfrica per Obama, però aquesta notícia no va ser enfocada de la mateixa manera per El País, sinó que en cap moment va dubtar-se de les intencions humanitàries del President estatunidenc.

Una tendència constant

Encara que aquest tipus de cobertura és habitual a la majoria de grans mitjans catalans i espanyols, El País serveix com a exemple perfecte per a il·lustrar-la. Així, el llançament d’una línia de perfumeria per una empresa cubana –una notícia que difícilment es cobriria en qualsevol altre país del món fora dels EUA o Europa- serveix per explicar “una nova crisi en l’abastiment de productes d’higiene a l’illa”; la condemna de tres empresaris canadencs per corrupció es presenta com una persecució als denunciants d’aquesta, o la inauguració de 118 centres públics informàtics és ideal per denunciar la manca de connectivitat i els seus alts preus.

En canvi, els indicadors socials, educatius o sanitaris de Cuba, que sovint superen fins i tot les mitjanes de països desenvolupats, el compliment dels Objectius del Mil·lenni fixats per l’ONU abans que cap altre país o fins i tot el fet que sigui l’únic país del món amb una economia sostenible, en garantir un Índex de Desenvolupament Humà (fixat pel Programa de Desenvolupament de l’ONU) elevat i que al mateix temps cenyeix la seva empremta ecològica a les seves dimensions a penes tenen cobertura mediàtica i quan es fa cal especificar que “no significa que Cuba sigui un país perfecte”. Fins i tot l’alt nivell de formació mèdica serveix per focalitzar l’atenció en el personal que emigra –o “deserta”- i no en la capacitat d’un país empobrit per crear desenes de milers de professionals de la salut.

Aquesta tendenciositat a l’hora d’enfocar qualsevol fet succeït a Cuba combinada amb la incondicionalitat dels defensors del sistema cubà –reduïts als digitals públics cubans i alguns mitjans alternatius,- és la causant de la total impossibilitat de fer-se una idea mínimament neutral i desapassionada de l’evolució de la societat cubana.