Gemma Garcia Fàbrega és periodista i acaba de publicar el llibre Els senyors del boom, on relata com va funcionar i, sobretot, a qui va beneficiar el tsunami immobiliari als Països Catalans. Aquest treball ha vist la llum gràcies a un conveni de col·laboració entre l’editorial Saldonar i el Grup Barnils, editor de Mèdia.cat.

En aquest llibre ha fet una tasca d’investigació que ja es fa poc. Quines dificultats ha comportat?

La primera i potser més òbvia és la limitació de recursos. Allò idea hauria estat fer més viatges, trepitjar terreny, tantejar… i aquesta part ha hagut de quedar reduïda a una feina més d’oficina, de rebuscar en registres i papers.

La segona i més greu és l’opacitat d’aquestes empreses. Tot i anar moltes vegades al registre de propietat i fer molta recerca econòmica costa molt desllorigar l’estructura d’uns grups empresarials molt complexos, amb moltes empreses interrelacionades entre elles, que es compren i venen a elles mateixes constantment. En la majora dels casos ha resultat impossible esbrinar el benefici real dels grups dels quals n’he reconstruït la història, però no és casual, ja que són esquemes dissenyats per esquivar hisenda, i si no ho pot esbrinar hisenda que té molts més mitjans…

I quins aliats ha trobat?

Aquests han estat imprescindibles, sense ells hauria estat impossible fer la recerca, però bàsicament són dos tipus: els grups ecologistes i defensa del territori, que moltes vegades han iniciat la investigació, han estirat del fil i han posat denúncies. I el segons són els grups municipals d’oposició allí on hi ha hagut escàndols urbanístics.

Ells et donen pistes i després, òbviament, a tu et cal contrastar, corroborar i documentar, però sense aquestes pistes no sabries ni per on començar.

En certa forma, el periodisme tradicional confia en la font oficial i recela de l’alternativa. I el periodisme, diguem-li, més combatiu, potser peca de fer just el contrari. En el moment de corroborar les dades que li donaven que ha trobat. Eren rigoroses unes investigacions fetes per moviments socials que al final són amateurs?

Doncs en els casos que jo he treballat eren molt bones, l’encertaven molt i en molts casos han acabat amb casos judicials. I els cops que les causes han acabat amb absolucions o sobreeiximents, això té més relació amb el funcionament de la justícia i la capacitat de les grans empreses d’eludir i retorçar la llei que no pas amb la qualitat de les dades i denúncies aportades des dels moviments socials.

En el llibre apareixen escàndols nous? Has trobat una exclusiva?

Aquesta no era tant l’objectiu del llibre, sinó ajudar a crear un relat continu. Normalment la lectura de mitjans de més actualitat ofereix una visió molt fragmentada del que passa, massa sovint costa relacionar fets molt connexos, cal un altre format per donar una visió més contextualitzada i global.

En aquest sentit el llibre construeix un relat de nou arbres [les nou empreses estudiades] que et permeten veure el bosc.

I en aquest relat es pot trobar una història comuna? Un patró que es repeteixi?

Aparentment no, són empreses diferents, de propietats diferents i que actuen en territoris diferents, encara que tinguin aliances o negocis puntuals compartits. Però un cop llegeixes les nou històries, veus que hi ha una sèrie de patrons que són comuns: la relació amb l’administració, les portes giratòries, l’abundant crèdit bancari i les constants causes judicials.

Precisament aquests dies no paren d’obrir-se investigacions per actuacions urbanístiques irregulars o il·legals i t’envaeix la sensació que el frau estava generalitzat. Era possible fer les coses legalment o realment tothom qui va beneficiar-se del boom obligatòriament havia de passar aquesta forma de funcionar?

A veure… aquesta pregunta és complicada. La llei permet moltes coses i primer de tot cal qüestionar si el problema no és ja la mateixa llei. Després hi ha coses que són directament il·legals –com pagar suborns- que és difícil dir si es feia de forma sistemàtica.

Però entremig, a més, hi ha una frontera molt difusa entre el que és il·legal i el que no ho és, uns límits molt fràgils que van des de la possibilitat de crear grups societaris complexos per tal d’evadir impostos o els regals que les constructores feien a regidors, entitats o inclús veïns. Aquestes són unes pràctiques molt enquistades i generalitzades.

Una de les principals fonts d’ingressos dels mitjans durant la bombolla era la publicitat d’immobiliàries. En fer la recerca per al treball ha trobat llacunes en les hemeroteques? O cobertures esbiaixades a favor de les empreses?

Més que silencis molt ominosos he trobat un relat molt fragmentat, molt poca feina de profunditat, de cercar connexions entre empreses i persones que són necessàries per entendre el quadre global. Per exemple s’explica que Enrique Bañuelos treballa amb Emilio Adán Castaño a Veremonte per fer el Barcelona World, però ningú busca que aquest segon era regidor a Sagunt quan el primer va començar la seva carrera.

Però de totes formes, més que casos concrets, crec que el més greu dels mitjans va ser que van contribuir durant molts anys a negar la bombolla immobiliària i van legitimar la banca i les immobiliàries que la feien possible.

Té la sensació d’haver fet un llibre d’història?

En algun moment ho vaig pensar, sobretot al principi. Quan llegeixes el llibre es pot tenir la sensació que tot són històries antigues, dels primers 2000, però cal tenir present que molts dels casos que s’hi relaten encara avui estan tenint conseqüències, com per exemple el Pla Caufec que volia executar Sacresa a Collserola i que aquests dies s’està jutjant els activistes que s’hi oposaven.

I també, si la idea del llibre era recuperar com havia anat tot per ajudar a no repetir errors, cap al final t’adones que ara comencen a arribar els fons d’inversió internacionals, comprant solars, pisos socials, bancs… i llavors tot el cicle recomença de nou.