Vergonyes de la Catalunya del procés

Vivim a la Catalunya del procés. Escoltes o llegeixes les notícies cada matí quan t’aixeques i pràcticament tota l’actualitat gira al voltant del procés i les seves novetats. Te’n vas a dormir i la cançó és si fa no fa la mateixa. Com la roda d’un hàmster; metàfora que, de fet, alguns han fet servir per batejar l’anar i venir del procés de ruptura democràtica que està vivint actualment el poble català.

Un fenomen amb una transcendència històrica d’aquestes característiques requereix de tota l’artilleria mediàtica per a mantenir la ciutadania amatent, a l’aguait de tot el que vagi succeint. La responsabilitat dels mitjans de comunicació és crucial a l’hora d’informar la gent i mobilitzar-la quan la conjuntura ho requereix, com l’11 de setembre o el 9 de novembre.

Però a la Catalunya del procés passen moltes més coses, i moltes estan ben lluny de l’ebullició de batalletes partidistes que inunda les portades cada dia. I s’intueix una tendència als mitjans majoritaris d’obviar alguns fets noticiables perquè tenen poc a veure amb les batalletes partidistes o perquè resulten massa incòmodes per a destacar-les de la manera que es mereixerien.

No són silencis mediàtics però són fets menystinguts pels mitjans catalans de més difusió. Són les vergonyes de la Catalunya del procés, que per raons d’espai no he pogut publicar aquí però que podeu consultar en aquesta pàgina.

Hi ha casos, en canvi, que sí que han tingut prou ressò, per ser molt sonats en ple 2014, com la censura de L’Estaca durant un festival per part del gerent de Badalona Comunicació o les banderes nazis d’un balcó de Sabadell. Fets que no són més greus que alguns dels apuntats al llistat. Hi ha desenes de casos repressius de caire polític que són objecte d’un silenci mediàtic inexplicable en l’actual moment polític, quan es pressuposa una actitud més sensible dels mitjans cap al moviment independentista i, també, anticapitalista.

Em refereixo fins i tot a episodis recents directament relacionats amb el procés o conseqüència de la seva mobilització i defensa. En tenim una prova amb el desallotjament policial que va patir fa unes setmanes una acampada a Barcelona en defensa de la consulta del 9 de novembre o el desallotjament d’un grup de càrrecs electes de la CUP que es van tancar a la subdelegació del govern espanyol de Girona per protestar contra la suspensió de la consulta.

Per no parlar de l’abundant nombre de persones -activistes i militants polítics de diversa mena-, que estan imputats en multitud de casos repressius que romanen en l’oblit. Penso per exemple en la lluita contra la MAT. Només aquesta acumula encara ara una quarantena d’imputats.

Tot plegat porta a percebre certes reticències per part dels grans mitjans a informar sobre accions de resistència no violenta i/o desobediència civil, i això és contradictori en un moment d’especial tensió política al nostre país. Sembla que una part de la societat catalana cregui encara que la independència serà cosa de quatre dies i que no requerirà d’accions polítiques i mobilitzadores contundents. Però la realitat és ben diferent: de fàcil no pot ser-ho en un estat que intenta prohibir fins i tot processos participatius. Els mitjans, doncs, tenen una gran responsabilitat a l’hora d’informar i conscienciar de tot això.

Si bé tothom té més o menys clar que ha estat la mobilització popular el que ens ha conduït fins a l’actual conjuntura política, a les portes d’un 9 de novembre que dit sigui de passada està destapant les vergonyes del govern català, sembla que no es té encara tan assumit que un procés d’aquest tipus requereix d’un cert enfrontament (o desobediència, si voleu). Enfrontament que en un estat amb una àmplia trajectòria repressiva com l’espanyol pot tenir conseqüències gens agradables.

Això, des d’una perspectiva estrictament mediàtica que és el que ens ocupa, treu a la llum una mancança evident en els mitjans catalans, que és justament la d’implicar-se en la investigació i divulgació d’aquesta cara negra de la lluita per l’alliberament nacional i social i de realitzar per tant una tasca de sensibilització ciutadana al respecte.

Una cara negra silenciada durant dècades i que ara, en ple desvetllament de la consciència independentista, és incomprensible que segueixi ocultant-se. És el nostre deure doncs exigir un periodisme que acabi amb l’això no toca i l’acomodament a l’statu quo i informi de tot.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.