Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La via més fàcil, més gandula, per declarar-te seguidor d’un articulista és estar-hi d’acord, però, de vegades, aquest és un material feble, fràgil, de gratificació passatgera, fins i tot oportunista, tramposa, plana, banal. Estem tan obsessionats en tenir raó i en reafirmar-nos en la comoditat d’aquesta raó que llegir un article esdevé una manera de preservar les nostres trinxeres més que no pas un exercici intel·lectual. Però, que n’és de vulgar, i de ximple, adorar un opinador, un escriptor, un analista, amb l’únic, exclusiu, argument que hi estàs d’acord!

Què vol dir estar-hi d’acord? Sovint, aquesta sensació només és una expressió més d’un procés mecànic, d’identificació immediata amb un material ideològic. Que estigui construït d’una manera maldestra, sense cap imaginació, potser després de visitar el supermercat de les idees de temporada, o reproduint allò que l’autor creu que tindrà més èxit (i més retuits), buscant, efectivament, que molta, moltíssima gent, hi estigui d’acord, pot acabar sent secundari perquè el que compta és això mateix, que hi estiguem d’acord, oi? “L’ha clavada! Me’n vaig a dormir”.

Doncs hi ha articles en què coincidir o no amb la tesi és irrellevant, perquè el que transcendeix és l’espectacle, la cadència de la lletra, l’arquitectura de l’argumentació, l’excitant constatació que hi ha, de fet, una arquitectura de l’argumentació, i en fi, el lliurament del talent amb la seva lògica interna, la sensualitat de la intel·ligència i les seves gràcies i el seu confeti. Això pot ser millor que estar-hi d’acord, perquè durant els deu minuts en què el llegeixes et fa millor, et descobreix registres teus que desconeixies i te’n vas a un terreny de joc on el desafiament intel·lectual pesa més que la consigna o la reafirmació en principis teus que creies sòlids potser perquè mai no els has posat a prova. Perquè només llegeixes articles en què saps abans d’hora que hi estaràs d’acord. Cal tenir la noblesa d’atribuir mèrits als teus rivals, per dir-ne d’alguna manera, i admetre que una argumentació discrepant et fa ballar el cap, i cal detectar amb més rapidesa del que ho fem la propaganda mandrosa i l’article de quota.

Raimon em deia un dia, fa anys, amb una ombra molt subtil de menyspreu, que certes crítiques positives no li transmetien res, fins i tot em va semblar entendre que podien molestar-li. Aquell elogi que denota no haver entès absolutament res, aquell somriure de bisturí, un donar-te la raó que fa que sospitis que potser alguna cosa deus estar fent malament per tenir adoradors tan burros. Hem de llegir més articles en què no estiguem d’acord i, sobretot, no hem de basar la selecció dels articles que llegim en el fet que abans de començar a llegir-los pressentim que hi estarem d’acord. Hi ha altres camps semàntics, altres vares de mesurar. I, naturalment, no cal que em digueu que hi esteu d’acord.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.