Dues instantànies que ens retraten

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Hi ha imatges que es graven a la retina i que, per anys que passin, et segueixen colpint com el primer dia. Aquest és el cas d’una fotografia feta l’any 2000 a la platja de Zahara, a Tarifa, pel fotoperiodista asturià Javier Bauluz.

És una fotografia que forma part d’una sèrie que Bauluz va titular  “Muerte a las puertas del paraíso” i que va fer el 2 de setembre del 2000, un dia assolellat, en què les platges de Tarifa eren plenes de banyistes. Unes hores abans, una pastera amb un grup de persones procedents de l’Àfrica, exhaustes i aterrides, havia arribat a la costa d’aquest municipi andalús. Aquell matí, el mar també portaria fins a la platja de Zahara, el cadàver d’una persona que no havia sobreviscut al trajecte.

Avisat d’aquest fet, Javier Bauluz va anar-hi i es va trobar amb un home mort a la vora del mar i, només uns metres més enllà, una parella de banyistes que s’ho miraven amb una indiferència total mentre seguien gaudint del dia de platja. El Javier no s’ho podia creure i va començar a fer fotos obrint el camp de visió perquè quedés relacionada, en la mateixa fotografia, la presència d’un nàufrag mort i els que seguien prenent el sol com si res. Ell mateix explicava el que va sentir, en l’article “Un cadàver frente a la sombrilla. Historia de una foto.” En recordar el que va viure aquell matí, el fotoperiodista deia: “Nosaltres i ells en el mateix espai però en dos mons diferents. La gent continua la seva vida de platja, es banyen, segueixen estirats, els nens xipollegen a la vora. Son només alguns banyistes, cinc o sis. Comenten en rotllana la tragèdia. Em sembla una falta de respecte i m’indigna. Sigui negre o blanc el mort. Per desgràcia no em sorprèn en absolut. És la mateixa indiferència que he vist tants dies amb la sort dels immigrants. No és assumpte nostre. Són eriçons o bèsties de feinejar, no són persones humanes. En tot cas són delinqüents perillosos als que hem de témer i en conseqüència odiar. Anem millorant.”

La segona instantània de la que vull parlar, la van publicar, a portada, el passat 23 d’octubre, l’Ara i El Periodico, i se’n van fer ressò molts més mitjans.

L’havia fet el dia abans, Jose Palazón, fundador de Prodein (Associació Pro Drets de la Infància) que treballa amb menors no acompanyats a Melilla i amb immigrants que han saltat la tanca. Palazón va decidir que les fotos que faria per testimoniar el que veia, no se centrarien només amb el que passava, estrictament a la tanca, sinó que ampliaria l’angle de visió. I el resultat el va deixar bocabadat.

Davant seu, una desena de persones, immigrants procedents del Marroc, s’havien enfilat a la tanca, d’on la Policia Nacional els impedia baixar. Sota seu, a pocs metres, en un camp de golf privat, una parella jugava, tranquil·lament i indiferents, al què estava passant davant mateix dels seus nassos.

“La publicitat oficial ens planteja el tema com una ‘invasió”, diu Palazón, – “un conjunt, una massa de negres, els negres quasi no son persones… Ja estem acostumats a que en morin molts al mar… A la foto tot això hi és comprimit, sembla que no son persones i que el que els passa és perquè els ha passar”.

Aquestes dues instantànies tenen la virtut de recordar-nos en quin costat de la tanca estem i com ens mirem l’altre costat i les persones que hi viuen i les que escapen de situacions extremes, de guerres, de persecucions per raons polítiques o religioses, per supervivència en molts casos. I quan truquen a la porta de casa, quan arriben, vius o morts, a les costes o a les fronteres protegides per tanques cada vegada més altes, els mirem amb la indiferència dels banyistes i dels jugadors de golf d’aquestes dues fotos. És cert, com diuen Bauluz i Palazón, que ens hem acostumat a veure les imatges els immigrants de Melilla enfilats a les tanques i a l’arribada de pasteres i als morts dels naufragis i que això ens ha acabat insensibilitzant. Però també és cert que això passa perquè poques vegades hem obert suficientment el focus per veure en quina posició estem. Les dues instantànies, separades per 14 anys, ens recorden que  persisteixen els desequilibris al món i que no hem avançat gens o molt poc en la seva resolució. Que, majoritàriament, estem instal·lats en la comoditat de la fortalesa europea, com a simples espectadors del naufragi d’una part del món que hem espoliat i subjugat. I el que ens diuen aquestes fotografies és que considerem aliè el problema i necessari el maltractament i el càstig què els estats infligeixen a les persones que s’atreveixen a intentar viure com nosaltres.

És gràcies a la feina de periodistes, fotògrafs, càmeres i als voluntaris i treballadors de les ONG que sabem el què passa cada dia a la frontera sud de la Unió Europea. És el seu, un treball de denúncia pública, absolutament necessari, que fa que ens arribin les imatges “incomodes” d’un crim contra la humanitat que no ens pot deixar indiferents per més temps, sobretot ara que hem quedat ben retratats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.