La meva selecció d’Eugeni Xammar

Ara que encarem la recta final de l’Any Xammar, no em puc estar d’aprofitar aquest espai que em cedeix Mèdia.cat per recomanar diversos llibres que recopilen algunes de les millors peces periodístiques i vivències d’Eugeni Xammar. Haig d’advertir que no sóc cap especialista de la seva obra, com sí que ho són gent com Quim Torra, i, per tant, no són més que recomanacions basades en el meu gust, tan discutible com qualsevol altre. Són llibres que, quan era estudiant de periodisme, em van atrapar perquè em van fer descobrir un català del món, algú que des d’una ploma de qualitat i una catalanitat desacomplexada explicava que passava arreu sense que als textos hi sobrés cap ratlla. Ras i curt, algú que mereix ser a totes les capçaleres (sobretot les dels periodistes, tot sigui dit).

Periodisme (Quaderns crema): Recull d’articles de Xammar dividit en quatre seccions ben diferenciades –des de cròniques de la Rússia del 1925 a la polèmica sobre la figura d’Eugeni d’Ors- per tenir una visió completa dels diversos registres del periodista. La selecció de textos és de Josep Badia i Moret.

L’ou de la serp (Quaderns crema): Recopilatori dels articles de Xammar com a corresponsal a l’Alemanya que patia les conseqüències de la Primera Guerra Mundial i que gestava el nazisme, d’aquí ve el nom del llibre. Entre aquestes planes, hi ha l’entrevista que ell i Josep Pla van fer a Hitler en una cerveseria de Munic, una conversa que arrossega polèmica sobre la seva autenticitat.

Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns crema):  És el brillant llibre de memòries dictat a Josep Badia entre el 1971 i el 1972, un any abans de la seva mort. El llibre mostra un Eugeni Xammar testimoni de privilegi de bona part dels principals episodis històrics del segle XX.

Si després de gaudir aquests llibres, hi sumeu la lectura de la biografia ‘Periodisme? Permetin!: La vida i els articles d’Eugeni Xammar’, de Quim Torra, haureu fet un recorregut per algunes de les millors planes del periodisme català i per la trajectòria humana d’un personatge singular.

I dos apunts més:

  • Vaig conèixer Xammar gràcies a una recomanació d’un professor a la facultat de Periodisme de la UAB ara fa uns 12 anys. Va ser un consell a ple passadís, pura casualitat. És trist dir que noms com Eugeni Xammar, Gaziel i Ramon Barnils, per citar tres dels referents del periodisme català, gairebé no aparèixer a les classes de l’Autònoma durant els quatre anys que hi vaig estudiar, malgrat l’esforç d’alguns professors com David Vidal, Joan Manuel Tresserras i Josep Maria Figueres. Espero que, una dècada més tard, a la facultat ja hagi passat la febrada de fer-se el progre i el ciutadà del món amb El País sota el braç i periodistes com Xammar tinguin l’espai que es mereixen al pla d’estudis. Espero.
  • Per pura curiositat, he fet l’exercici de buscar el carrer o plaça Eugeni Xammar a Barcelona i el resultat que he obtingut a Google Maps és un institut a l’Ametlla del Vallès. Espero haver-me equivocat i vull creure que Xammar té alguna carrer o plaça que recordi el seu nom a la capital. També ho espero.