Ni sexistes, ni immòbils, ni invariables

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Aquest dimecres l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya va lliurar a Barcelona els Premis de Comunicació No Sexista.

És obvi que si segueix sent necessari premiar la comunicació no sexista és perquè és minoritària i cal potenciar-la. Tota causa a què se li dediquen uns guardons té mala peça al teler: ningú –que jo sàpiga, però vés a saber- organitza els Premis a l’Evasió Fiscal o al Masclisme Forassenyat, perquè això no cal promoure-ho, funciona sol!

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

M’atreviria dir que, perquè uns guardons d’aquest tipus serveixin realment pel que es proposen, és imprescindible que entre les premiades hi hagi dos tipus de persones: en primer lloc, homes; i en segon lloc, dones joves.

Començaré pel final: hi havia dones joves premiades, sí. Hi havia la politòloga Elisabet Puigdollers, que escriu interessants articles d’anàlisi sobre qüestions de gènere al bloc El Pati Descobert i en altres mitjans. Hi havia la Neus Barberà i l’Anna Zahera de Surtdecasa.cat, que fa quatre anys es van atrevir a muntar un digital de cultura de proximitat a les Terres de l’Ebre i ara exporten l’èxit del projecte a altres territoris del país. I, entre d’altres que em deixo, hi havia l’Andrea Momoitio, subdirectora de la revista Pikara, amb una de les impulsores, la Lucía Martínez Odriozola, a qui des de l’Anuari Mèdia.cat vam tenir l’honor de lliurar-los el guardó. Recomano fer un cop d’ull a la feina de totes elles.

Deia, doncs, que cal que hi hagi dones joves entre les premiades, però també cal que les periodistes joves seguim defensant activament una comunicació no sexista des de la nostra realitat concreta. En un context professional on el canvi és la norma, on la precarietat sovint ens afecta molt més que qualsevol altra forma de discriminació i on, també en aquestes qüestions, estem precedides per una generació de la transició que ja va fer les seves lluites –algunes de les quals ja no són les nostres-; hem de seguir amb l’alerta més activada que mai per seguir detectant i denunciant el sexisme en la nostra feina i en els continguts periodístics.

Cal, també, que als Premis de Comunicació No Sexista hi hagi homes guardonats per les seves bones pràctiques. De fet, n’hi havia un: Isaías Lafuente, premiat pel seu compromís amb la igualtat en els textos per a premsa i ràdio. Els altres homes que van pujar a l’escenari –tres, sense comptar un altre premiat que no va venir- ho van fer per recollir “premis” a males pràctiques, no pas felicitacions. La qual cosa posa en evidència un cop més que la comunicació no sexista només serà una realitat quan sigui una qüestió no només promoguda per les dones, sinó defensada a ultrança també per l’altra meitat de la societat. De la mateixa manera, mentre les dones haguem de destinar la nostra parcel·la de visibilitat pública a tractar precisament els temes de gènere perquè sinó ningú més ho fa, tampoc no haurem aconseguit la igualtat.

Si no és així, la comunicació no sexista corre el risc de patir la síndrome dels dies mundials: potser és útil recordar-nos durant 24 hores de la pobresa, l’alliberament LGTB o els boscos de l’Amazones, però seria molt millor no haver-los de dedicar cap menció especial perquè voldria dir que no existeixen les desigualtats, la discriminació ni la desforestació. Mentre no ho aconseguim, el que és imprescindible és que de la lluita contra la pobresa no se n’ocupin només els més desafavorits, que els heterosexuals defensem activament el respecte a la diversitat i que els humans no esperem que els arbres vagin a les manifestacions per assumir les seves lluites com a pròpies.

Per tant: autocrítica, sí; però també una crida generalitzada als homes periodistes per assumir la lluita per a una comunicació no sexista com quelcom propi i quotidià. A l’hora d’enfocar els temes, a l’hora de buscar expertes, a l’hora de triar tertulianes i a l’hora de fomentar que les dones ocupin llocs de responsabilitat a les redaccions. I de pas, a l’hora de fer que cada cop hi hagi més homes que es mereixin un premi de l’ADPC.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019