Per quan tornin les urnes

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Després del 9N de ben segur que caldrà més aviat o més d’hora de convocar unes eleccions obertes a les diferents opcions polítiques. Abans que arribin, però, m’agradaria que ens aturem un moment en el llenguatge, en com anomenem als membres dels diferents partits polítics i les seues propostes. Unes organitzacions que són omnipresents en el dia a dia dels mitjans de comunicació generalistes.

Sabem que el llenguatge construeix mons i imaginaris personals o col·lectius. Som conscients que hem de vigilar com comuniquem segons què per evitar afegir altres càrregues d’intenció al que s’està dient o escrivint. Quan parlem dels diferents partits polítics ens n’oblidem, de patac. Ja no entrarem en el nom de les organitzacions, que tendeixen a donar una pompa, una orientació ideològica o fer ús de termes de grau massa superlatiu. Sinó al terme què fem anar quan parlem d’algú o d’alguna cosa relativa a cadascuna de les formacions. Sovint fem anar fórmules no necessàriament per prendre part per una opció o una altra sinó perquè busquem no repetir-nos i fer narratives més àgils.

A Catalunya (a la que Joan Fuster en diria Principat o Catalunya estricta) ens trobem des del convergent de CDC, el socialista del PSC o el popular del PP fins al democristià o democratacristià d’UDC (tot i que al seu vint-i-tresè congrés, fa deu anys, van demanar que fos socialcristià), el republicà d’ERC o l’ecosocialista d’ICV (ja sabem que EUiA acaba quedant invisibilitzada). I no ens qüestionem que es pot divergir, que el socialisme no és de centre-esquerra, que el popular ha de ser per al poble o que l’anomenada Democràcia cristiana defensa la justícia social i la preeminència del bé comú.  I que el republicanisme es planteja, no només com a oposició a la monarquia i a l’aristocràcia, sinó que també contra els poders absoluts i en mans de poques persones. I en una societat influenciada pels EUA, en un mateix diari, butlletí radiofònic o telenotícies podem trobar-nos el terme republicà  amb connotacions diferents.

Un dia ens va aparèixer C’s i la pràctica ha portat a dir de Ciutadans, com si la resta no en fossin. Més tard, tot i la presència en alguns municipis, va irrompre al Parlament la CUP i els periodistes sovint en diem de la CUP tot i que internament també s’utilitza cupaires. De fet, aquesta darrera opció és la que sempre més m’ha agradat, des que -fa anys- ho vaig llegir en diaris mexicans. Allà, un del PRI és priista; un del PRD, perredista; un del PT, petetista; un del MC, emecista; un del PAN, panista, i anar fent.

Ho implantem aquí? I si quallés Podemos, podríem trobar-li una opció?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.