Paper mullat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa dies vaig ser espectador d’un fet sense precedents. Ja era conscient que existien gossos amb capacitats prodigioses: gossos pigall, gossos antidroga a les duanes o gossos de circ, d’aquells que fan tombarelles i passen per dins d’un cèrcol. Però el que vaig veure l’altre dia em va deixar embadalit i astorat a parts iguals. Mai havia vist res semblant.

Us poso en situació. Divendres passat vaig pujar a demanar-li les claus del terrat a la veïna de l’àtic. Abans que me les donés, però, vaig haver de pagar el peatge de la xerrameca de cortesia al replà. Típica conversa de catalans. Exacte: consulta i canvi sobtat del temps. Però quan ja semblava que els cinc minuts de dispendi de saliva eren prou penitència, va sortir un gosset molt bufó d’entre les sabatilles de rus de la senyora.

“Milú, va. Cap endins”, va etzibar-li la senyora Maria a la pobra bèstia.

Apa. Acabava de descobrir que la meva veïna tenia un quisso anomenat com l’acompanyant d’en Tintín. Com tinc olfacte de gos de presa pels bons temes, vaig ensumar-me que allà n’hi havia un de ben sucós i per això vaig decidir-me a preguntar-li el perquè del nom. Que es noti que em vaig treure la llicenciatura amb nota.

“Ui, no. A casa no som massa fans d’en Tintín”, em va contestar. “Però és que des de ben petitet té un do especial”. Vaig espantar-me. Quin talent tindria aquella puça? Seria un santbernat de la informació? Em durà una bateria extra quan me’n quedi sense, en lloc del clàssic whisky?

Vaig decidir repreguntar. I vaig obrir la caixa de Pandora.“Que què fa? Mira, passa a dins i ho veuràs”.

Senyora Maria, Milú i servidor vam enfilar el passadís, vam creuar la cuina i ens vam aturar al safareig. A terra hi havia tots els diaris del dia, col·locats com en un quiosc.

“Nen, tu només mira, eh. I no li diguis res, que es posa nerviós”. Dit i fet. En Milú va començar a ensumar la pila de diaris mentre girava i movia la cua. Primer, tímidament i després amb molta més insistència. Semblava que havia trobat alguna cosa. Jo ja tenia la sensació d’estar vivint un fet històric quan, amb el morro, va anar passant pàgines del rotatiu triat. Es va aturar a la pàgina vint-i-dos, concretament.

“Mare meva! Un gos que llegeix! Premsa escrita! I a la meva escala!”, exclamava per dins amb certa emoció continguda. Tenia la peça de l’any entre mans. Ja em veia fent lloc a l’estanteria per col·locar la pluja de premis que em cauria. Riu-te tu del paio que va inventar-se la pantomima del Pulpo Pol.

Vaig girar el tors tímidament perquè la veïna no se n’adonés i vaig començar a escriure un e-mail al cap de secció de societat del diari per dir-li que tenia entre mans un tema molt “totxo”, d’aquells tan “frescos” que “ho petaven” a Internet. Ell parla així i si no venc bé el tema, no me’l compra. Què voleu que hi faci.

No havien passat ni cinc segons quan vaig escoltar un degoteig que, instants després, esclataria en una potent micció directe contra el paper i la tinta.

“Veus, nen? Li vam posar Milú per això. Quan s’avorreix, entra al safareig, ensuma una estona i, quan detecta falsedats, mentides o tergiversacions a les notícies dels diaris, aixeca la pota i au, es deixa anar”.

Ara sí que no m’ho podia creure. Un gos que es pixa sobre de les notícies falses! Ni a l’Empar Moliner li surten trames com aquesta. Suposo que la veïna deuria notar l’estupefacció i la incredulitat que sentia, perquè continuava esplaiant-se:

“Mira, fa uns anys em feia gràcia, perquè ho feia un cop al dia i para de comptar. Fins i tot, cridava a les veïnes perquè ho veiessin. Sempre caçava a algú que s’inventava una font o que tergiversava alguna declaració contrària als interessos del diari. Però d’un temps ençà, no dóna l’abast. Es passa el dia anant i tornant del safareig. He arribat a calcular que s’hi acosta més de seixanta vegades! Pobre bitxo. Em fa por que es deshidrati. Ara tot són mentides, difamacions, informes falsos, invencions i inexactituds. Ah! I el veterinari ens ha dit que ni se’ns acudeixi passejar-lo prop d’un quiosc, perquè s’hi podria quedar allà mateix d’un infart!”.

A qui potser li agafava un infart era a mi. El que en Milú havia decidit regar era l’últim reportatge del meu modern cap de secció. Cap de secció que m’estava trucant com un desesperat. Vaig despenjar el telèfon i sense deixar-lo parlar li vaig etzibar un lacònic “jefe,  no res. Paper mullat”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.