Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’endemà de la imputació de Cristina de Borbó per un presumpte delicte fiscal relacionat amb el cas Nóos, tots els diaris impresos a Madrid, més La Vanguardia de Barcelona van coincidir a opinar del tema en els seus editorials i, a més, ho van fer en termes pràcticament calcats, només matisats parcialment per La Razón.

Així, segons la tesi d’aquests diaris –entre els més llegits a l’Estat espanyol-, la imputació de la ex-infanta “genera dubtes”, “és improbable que arribi a ser finalment acusada” i “pateix una condemna social prèvia al veredicte”.

Però tot i aquestes injustícies patides per Cristina de Borbó, els mateixos rotatius insisteixen que ha de renunciar als drets dinàstics. El País –“Convé que renunciï”- i El Mundo –“Si va defraudar, no pot ser Duquessa”- ho deixen clar des del titular. ABC –“Davant la imputació, exemplaritat”- també és força contundent, mentre que La Vanguardia –“La imputació de la infanta”- ho deixa anar de forma més implícita. Només La Razón trenca relativament aquesta unanimitat –“Sota la pressió de l’opinió pública”- en centrar-se en la “injustícia de l’encausament i passar força per alt la qüestió dels drets dinàstics.

Naturalment, la coincidència d’aquests editorials en els principals diaris pot ser simplement causada per la –indiscutible- actualitat del tema i per la tendència ja comprovada dels grans mitjans a defensar la Casa Reial i la institució monàrquica. Però fins i tot en aquest cas crida l’atenció com tots els editorialistes coincideixen a l’hora de considerar que actualment hi ha “un suport més gran a la Monarquia” –just quan una força explícitament republicana figura entre les primeres amb intenció de vot a escala estatal,- i que “Felip VI ha deixat molt clar el seu desig d’una Monarquia honesta”, com si amb el canvi de Cap d’Estat s’haguessin esvaït tots els dubtes sobre les males pràctiques de la institució en el passat –males pràctiques, per cert, que aquests mateixos diaris van negar fins que va ser impossible fer-ho.

De fet, en aquesta espècie “d’editorial conjunt”, aquests rotatius coincideixen a demanar a la germana del Rei que “se sacrifiqui” en benefici de la institució monàrquica, però en cap cas demanen una investigació judicial que vagi fins al final i resolgui fins a quin punt el conjunt de la Casa Reial estava involucrada, o no, en les activitats delictives del matrimoni Urdangarín. Tampoc recorden com Rafael Spottorno, ara ex-cap de la Casa Reial, qui va definir el comportament d’Urdangarín com a “poc exemplar”, va haver de renunciar fa un mes enxampat en l’escàndol de les targetes black de Bankia.

Casualitat o no, la secció d’anàlisi dels mitjans de la revista Mongolia apunta algunes possibles explicacions a una coincidència que va més enllà d’una defensa genèrica de la monarquia, sinó que respon a uns interessos tàctics concrets de l’actual rei. Com per exemple el nomenament del director de comunicació de la Casa Reial, Javier Ayuso com a director adjunt d’El País el mateix dia que s’escrivia l’editorial; la tradició de dictar notícies des de la Zarzuela a La Vanguardia, o la tradicional reverència de l’ABC amb la monarquia, proclamada pel mateix diari.

Per saber-ne més:

Informe: L’abdicació a les columnes d’opinió: Qui ha fet caure un Rei?

Informe: 2006-2012: Comparació de la cobertura de dos escàndols reials