La qualitat en el periodisme

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El passat 20 de novembre vaig assistir a un debat sobre la qualitat del periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma, organitzat pel Departament de Mitjans de Comunicació i Cultura. En la xarrada es van abordar qüestions com què marca la qualitat en el periodisme, es va parlar de formats i de gèneres, de la confusió entre informació i opinió o entre informació i publicitat, de la inclusió de la emocionalitat en el discurs, del copia-enganxa de notes de premsa, etc.

La qualitat en el periodisme es pot mesurar segons diversos criteris: el compliment d’uns paràmetres ètics o d’una sèrie de qüestions formals per construir un bon discurs, de l’estil periodístic o dels gèneres usats. També es pot calibrar a partir del procediment que utilitzem per elaborar la informació: quantes fonts consultem, si som plurals i equilibrats en les versions, si contrastem les dades i les informacions o com les contrastem, etc. En aquest sentit, recorde la revista Nat sobre natura i medi ambient en la qual col·laborava i on es tractaven de forma molt acurada tots els aspectes fins ara citats. Mai he vist tant de carinyo per aconseguir la major qualitat en els textos. Cada article es preparava amb molt de temps d’antelació a la publicació. Primer es feia un esborrany que revisava la redactora en cap per fer propostes de millora referides exclusivament a l’estil. El segon esborrany, que incorporava les observacions, un cop obtingut el vist-i-plau definitiu, havia de ser revisat per un científic per evitar les pífies de caire més tècnic i, finalment, tocava la revisió lingüística d’un filòleg. La revista marcava un mínim de cinc fonts consultades per reportatge i un llibre, estudi o informe a llegir sobre la matèria. Crec que era un bon mecanisme, encara que no aplicable a tots els contexts, per garantir la qualitat del producte final.

Existeix, és clar, responsabilitat individual per la mala feina o la falta d’ètica. En la professió hi ha negligència, falta de documentació o coneixements d’un tema que s’aborda, incompetència, covardia a l’hora de defendre els propis plantejaments davant les pressions o senzillament periodistes que actuen com si el mitjà fos el seu cortijo particular. En l’article, però, em centraré en les que crec que els condicionants estructurals de la qualitat periodística sense oblidar que aquesta també té a veure amb actituds individuals.

Llavors, què és la qualitat del periodisme? Si ens centrem en una perspectiva política, el debat no és, no pot ser, només sobre les capacitats professionals de cada periodista. Si la informació és un dret ciutadà perquè la societat puga exercir els seus drets polítics en democràcia, el periodisme ha de tenir la qualitat suficient per garantir que això siga així. La informació ha de ser plural, veraç, contrastada i suficient, i ha de diferenciar informació d’opinió i publicitat. Per aconseguir això, el periodista ha de poder actuar amb autonomia, però aquesta autonomia no només s’assoleix amb actituds individuals, sinó que calen eines col·lectives —elaborades a partir de lleis i polítiques i autoorganització social i professional— que generen les condicions oportunes perquè siga possible.

Qualitat és el mateix que independència professional? En un sentit polític opine que sí. La banalització i la comercialització dels continguts, que afecta a la qualitat de la informació, moltes vegades té a veure amb la falta d’autonomia per aplicar criteris periodístics. I, si bé ser independent en periodisme és en part una actitud personal, no podem negar que hi ha una factors de context: com ara garantir la independència econòmica dels mitjans per evitar les servituds que es poden tenir en funció de qui paga. Els periodistes tenim pendent el debat com a professió sobre com es financen els mitjans perquè siguen independents: a partir de socis usuaris, de micromecenatge, de subscripcions, de publicitat, de subvencions, d’una barreja de tot plegat? Crític, un mitjà cooperatiu acabat de nàixer, afirmava en un dels anuncis de promoció que sempre es depèn d’algú i s’assenyala que la nova plataforma vol dependre dels ciutadans. Per això les subscripcions i el micromecenatge tenen un paper fonamental en aquest mitjà. Però la de Crític és només una possible resposta: Com ho fem perquè els que “manen” en els mitjans siguen els periodistes i els ciutadans i no el sector financer o els interessos comercials o polítics?

Algunes mesures possibles a impulsar per llei i també per pactes socials amplis haurien de tendir a la desgovernamentalització definitiva dels mitjans públics, a evitar la concentració de la propietat dels mitjans privats i a l’impuls del tercer sector de la comunicació. L’educació en comunicació hauria de ser present en l’ensenyament obligatori per capacitar la ciutadania per interpretar críticament els mitjans. Conscienciar en les facultats de ciències de la comunicació del paper clau que té el periodista en democràcia per promoure l’exercici responsable de la professió i la creació de de mecanismes de participació de ciutadans i periodistes en les línies editorials dels mitjans serien altres possibles vies. L’existència d’un organisme independent que regule i controle la qualitat del periodisme -és a dir, que la informació siga: plural, veraç, contrastada i suficient i que no es confonga amb opinió o publicitat- seria clau. I en realitat tot això no és res que no passe en altres països amb tradició democràtica.

A banda, la precarietat laboral en el sector és un dels problemes de la professió i dificulta la independència i la qualitat de la informació. També ho fa en el sentit de la qualitat del discurs elaborat, perquè el bon periodisme demana temps i dedicació. L’acumulació de col·laboracions —de qui té la sort de poder acumular-ne— per poder arribar a final de mes, les exigències elevades en productivitat a baix sou i les jornades interminables afecten a la qualitat del producte final. En periodisme i en qualsevol sector. Si bé la precarietat laboral és un mal que afecta a la societat en general, s’ha de reivindicar la dignitat laboral dels professionals de la informació, una matèria tan sensible en democràcia, per poder exercir les seues funcions autònomament.

Independentment que sempre hi ha un marge de llibertat personal, els periodistes no poden ser herois tots els dies. La no regulació del dret a la informació —incloent-hi els drets laborals— permet els abusos dels més poderosos i genera condicions de context on és més complex garantir l’autonomia professional.

En una situació ideal en la qual el dret a la informació estigués garantit a partir de la llei i amb polítiques publiques, de ben segur que seguiria havent-hi debat al voltant de la qualitat del periodisme. Però, probablement, amb aquesta protecció —que sí tenen altres drets com l’educació o a la salut— el debat se centraria exclusivament en les capacitats professionals, en la responsabilitat individual i en la regulació de l’accés a la professió amb criteris com ara l’excel·lència professional o el compliment de principis ètics.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.